Jan Arimany Editor de Trotalibros

Fa unes setmanes, fent un vídeo amb una sèrie de preguntes relacionades amb la literatura, vaig haver de respondre a la pregunta de quin llibre recomanaria al president del meu país. No ho vaig dubtar. Si pogués recomanar una novel·la al cap de Govern seria El Hòbbit, de J.R.R. Tolkien.
Des del passat mes d’agost a Macondo Club Literario (un club de lectura virtual amb més de 5.000 membres que funciona per Instagram i que tinc el plaer d’administrar) estem fent un llarg viatge per la Terra Mitjana. Poder llegir El Hòbbit seguit dels tres volums de El Senyor dels Anells en mesos alterns té l’avantatge d’evitar la saturació que comportaria llegir més de 1.500 pàgines seguides sense renunciar a viure tota la història de manera unitària, com si es tractés d’un sol viatge. Si a aquests quatre llibres que formen part de la lectura conjunta que hem organitzat afegim El Silmaríl·lion i tants contes incomplets, esborranys i arbres genealògics a l’organització i harmonització dels quals Christopher Tolkien -el fill i marmessor literari de Tolkien- va consagrar la seva vida, el resultat és una dels indrets fantàstics més complexos i coherents de la literatura universal. 
Tolkien la va començar a crear amb els escrits que conformen El Silmaríl·lion, un seguit de llegendes sobre els Temps Antics i les Grans Guerres de la Terra Mitjana. Sens dubte es tracta de la lectura més exigent de Tolkien, cada frase conté la veu plena de transcendència i la càrrega d’informació, de noms propis i heroismes que poden recordar fàcilment al to homèric o bíblic. No obstant, un dia, quan els seus fills li demanaven que els hi expliqués un conte, va decidir abandonar les llegendes de les grans figures que van articular des de les alçades divines la història d’aquella terra imaginària per aterrar-hi i explorar-la des d’una vida tan anònima i intranscendent com la d’un hòbbit. En Bilbo, com a bon hòbbit de la idíl·lica Comarca, no li agraden les aventures, «coses incòmodes, desagradables, torbadores i que sempre et fan arribar tard a sopar». Però amb la saviesa -avui en diríem intel·ligència emocional- que només un mag com en Gandalf pot  tenir, acaba immers en una aventura sense precedents per ajudar a uns nans a recuperar el seu castell soterrat i el tresor que guarda d’un perillós drac. 
A través dels ulls innocents d’en Bilbo, i per primera vegada, Tolkien va tocar, va olorar, va recórrer aquelles terres amb tanta història al darrere, amb tantes capes i cicatrius. Va ser tal l’èxit d’aquest conte infantil que l’editorial no va tardar en pressionar-lo perquè escrivís seqüeles amb més aventures d’en Bilbo. No obstant, per Tolkien era extremadament important que tot el que succeís a la seva estimada Terra Mitjana estigués dotat d’una coherència impol·luta i així va ser com va decidir jubilar a en Bilbo i, a través d’un anell màgic que troba durant les seves aventures a El Hòbbit, crear una nova aventura protagonitzada pel seu nebot Frodo. El Senyor dels Anells és un bon exemple de com un llibre no pertany al seu autor. Tolkien el va començar a escriure amb la idea que fos un llibre breu i infantil i va acabar sent un llibre de fantasia adulta de més de 1.200 pàgines. Va acceptar l’exigència de l’editor de dividir-lo en tres volums a contracor i, segurament, si no hagués estat per l’escassetat de paper per la guerra mai hi hauria accedit. 
No ho vaig dubtar ni un segon. Si hagués de recomanar un llibre al cap de Govern seria El Hòbbit. I no per tota aquesta complexitat narrativa que he intentat esbossar en els paràgrafs precedents, sinó per un dels missatges que comparteixen El Hòbbit i El Senyor dels Anells: com, a vegades, la gent petita, les persones que semblen intranscendents, poden canviar la història. Tolkien tenia molt clar aquest missatge: va ser la lliçó que va extreure de les seves vivències a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial. I realment al principi ningú creu en la vàlua d’en Bilbo que no sap (ni vol saber) que hi ha més enllà dels turons de la Comarca. De fet, ni el mateix Bilbo creu en la seva pròpia vàlua. Un cop surt de casa seva descobreix que el món és molt gran, descobreix que hi ha grans regnes, altres costums, altres maneres de viure. En el seu viatge, tot i que sempre té present d’on ve i l’anhel de tornar-hi, troba el seu propi coratge i salva als seus companys de mil perills. Són molts els personatges que ni tan sols saben de l’existència dels hòbbits, ja que aquests rares vegades surten de les fronteres de la seva pacífica regió. Moltes són les bèsties que no coneixen la seva olor i precisament això és el que fa possible que en Bilbo repetidament se surti amb la seva i serveixi de punt de trobada neutral entre races i regnes enemistats per les seves ambicions i estratègies geopolítiques.
Andorra és en Bilbo i els temps actuals ens obliguen a mirar enfora, més enllà de les muntanyes de la nostra estimada Comarca. Sortir, aprendre i trobar el nostre lloc en el panorama internacional. Explorar com, des de la nostra petitesa, podem contribuir en un món més polaritzat que mai, com, des de la nostra neutralitat essencial, podem contribuir a empènyer la humanitat cap a l’alba de dies millors. Demostrar, en definitiva, la necessitat dels països petits en un món tan gran. 
Editor de Trotalibros