Salut i diners
En economia tot té solució, el problema és qui ho paga. Des de fa ja bastants anys és interessant fer el seguiment macroeconòmic alemany. Fa uns 10 anys que tenen superàvit pressupostari federal, és a dir, que les despeses públiques són inferiors als ingressos públics, així com un superàvit comercial (venen més que el que compren).
Ara, aquest any 2020, com la resta de països del món, Alemanya gasta sense miraments. Com dèiem la setmana passada, l’equilibri pressupostari no és, ara, una prioritat. Igualment, la coalició política que governa a nivell federal ha fixat el mateix criteri per al pressupost federal de l’any 2021.
Però alerta. Perquè dins de les previsions macroeconòmiques per a l’any 2022 i per als anys següents, Alemanya ja preveu, de nou, tendir cap a l’equilibri pressupostari.
També, dins de l’excepcionalitat dels dèficits previstos pels anys 2020 i 2021, han programat una sèrie de controls de manera que sigui en determinats sectors i per determinats conceptes, on s’apliqui l’increment de despesa (o bé, la reducció d’ingressos per via fiscal).
Penso que l’estratègia emprada, a curt i mitjà termini per Alemanya ens ha de fer reflexionar. Encara més. No tenim la seva potència industrial, el seu bagatge intel·lectual, la seva base universitària, la seva agricultura, els seus bancs. Som, Andorra, molt més febles i això ens obliga a reflexionar molt abans de prendre decisions de tipus estructural sobre ingressos i despeses públiques. Algú ja ho va dir: les reformes, amb gasosa.
És veritat que, com Alemanya, nosaltres hem pogut mantenir els darrers anys, un cert equilibri en el pressupost nacional, així com a la majoria de comuns, i és certament difícil imaginar-se com estarem, nosaltres i el país, l’any 2022.
Un altre punt a destacar en Alemanya és la cultura de la negociació política a tots els nivells, i la tradició, ja llunyana, de fer coalicions, si és necessari. Hi ha hagut pactes de verds amb liberals, liberals amb conservadors, i ara, conservadors amb socialistes. Han exisitit coalicions estables de fins a tres partits diferents, tant a nivell municipal, dels lander, com federal. Ara, per exemple, un govern presidit per la senyora Merkel té un ministre de Finances socialista.
Algú va dir que, en determinats aspectes, no existeixen polítiques de partit, sinó polítiques d’Estat. Aquestes s’entenen com a consensuades i amb vocació de durabilitat en el temps. Aquí queda, a casa nostra, el recent exemple de la lluita contra la violència de gènere, consensuada la setmana passada al Consell General i l’aprovació de les mesures corresponents per evitar-la. Un exemple a seguir en temes, segur que molts, que diríem de país i no pas de partit.