S'escola l'any i no el vull deixar marxar sense retre un petit homenatge al poeta Miguel Hernández en el centenari del seu naixement. Jo, com tanta gent de la meva generació, no vaig tenir mai l'oportunitat d'estudiar-lo a classe de literatura, ja que era un dels poetes no aptes. Quan a les acaballes del franquisme, el vaig descobrir, em va fascinar no solament la seva poesia sinó també el testimoniatge de la seva vida: un home del camp que té la sort, enmig de moltes dificultats, de poder fer el que li agrada; va passar de pastor a l'ofici de poeta, cosa gens fàcil en el primer quart del segle XX. Un home íntegre que lluita pels seus ideals i que després de la Guerra patirà un calvari de presó en presó fins que una matinada del març del 42 morirà a la presó d'Alacant als 32 anys. El primer poema que vaig conèixer i que mai he oblidat és Elegia, dedicat a la mort del seu amic José M. Gutiérrez a qui coneixem amb el pseudònim de Ramon Sijé, «amb qui tant estimava». Aquesta frase em va enamorar. El poeta ens parlava no solament de la seva estimació per l'amic perdut, sinó de totes les coses que ja no tornarien a compartir. Després vindrien Vientos del Pueblo i El Niño Yuntero. Fins el novembre de 1976 no es va poder publicar completament la seva obra poètica; llavors va ser un esclat de joia, primer per Aceituneros de Jaen, cantat per Paco Ibáñez, i una mica més tard tots els poemes cantats per Joan Manuel Serrat. Mentre escric aquestes ratlles els estic escoltant i una vegada més se'm posa la pell de gallina. Un dels trets característics que tots els estudiosos assenyalen en la seva poesia és la continuada descripció del paisatge acompanyat del seu compromís amb els més febles. Tota la bellesa del Baix Segura que envolta Orihuela des de la Mediterrània fins a les Serres d'Orhiuela i Hurchillo va entrar plenament en els ulls esbatanats del pastor poeta, que alhora que guardava ovelles i cabres gaudia de la natura. Es poden trobar influències de Garcilaso, Gabriel y Galán, Gabriel Miró, Machado i Alexandre entre d'altres. Per acabar vull citar a Pablo Neruda: «Recordar a Miguel Hernández, que va desaparèixer en la foscor i recordar-lo a plena llum del dia és un deure d'Espanya, és un deure d'amor».

Per a més informació consulti l'edició en paper.