Francesc Guillaumet Periodista

Es deia José Ribas Alegre i conten que era un bon jugador de futbol. Era d’Artesa de Segre i només tenia 17 anys quan el van cridar a files amb la Lleva del Biberó. La guerra ja anava maldades i la República va haver de tirar dels darrers recursos per intentar frenar l’avanç imparable de les tropes feixistes. El José va morir al Merengue, en una serra d’elevat valor estratègic situada al cap de Pont de Balaguer i que controlava el pas cap a la central de Camarasa, que donava llum a la indústria de guerra de Barcelona. Defensada pels tiradors d’Ifni, un cos d’elit de l’exèrcit franquista, al Merengue van morir centenars de joves republicans mentre intentaven, sense èxit, prendre una muntanya que ara s’ha museïtzat per explicar el que hi va passar. Com molts altres joves de la Lleva del Biberó, el José Ribas jau encara en algun punt d’aquells camps situats entre Balaguer i Camarasa. Només una excavació i les pertinents proves d’ADN permetria recuperar-ne les restes, si hi hagués sort, i donar-li un enterrament digne. Per això és tant important el Pla de Fosses que des del 2017 tira endavant la Generalitat i ho és, també, que el Govern d’Espanya pugui aprovar la nova Llei de Memòria Democràtica, que a més d’anular judicis sumaríssims com el de Companys, permetria fer un pla d’obertura de fosses com el que ja tira endavant la Generalitat.
Obrir fosses perquè els familiars puguin donar un enterrament digne als seus no és cap caprici de ningú. Hauria de ser norma per qualsevol govern que volgués ajudar a tancar les ferides d’una Guerra Civil que va deixar molts morts a la cuneta, a part dels que hi va haver al camp de batalla. Sense anar més lluny, la Generalitat de Catalunya acaba d’obrir una fossa a Sorpe, a València d’Àneu, on després de la Guerra Civil van morir afusellats nou veïns del poble. Just després d’entrar les tropes franquistes a la població l’abril del 1938 van cridar tots els homes. Se’ls van emportar a una capella propera on van estar tancats dos dies i poc després els van afusellar en una zona coneguda com el Prat del Fuster. Abans els van fer cavar les seves pròpies tombes, en un fet que no difereix gaire del que van protagonitzar  criminals de guerra com Radcom Mladic a Bòsnia. Dos dies després els seus familiars van acabar d’enterrar els cossos que havien quedat mig a la intempèrie. Dilluns passat, Jaume Sabaté, nét d’una de les persones afusellades aquell abril del 1938 explicava a Esterri d’Àneu que només vol “enterrar dignament” el seu padrí, com volen també la resta de familiars de les persones afusellades.
Dic que és urgent implementar aquest programa d’obertura de fosses. La Generalitat ha recuperat fins ara les restes de 308 persones enterrades en aquestes fosses. Es calcula que només a Catalunya n’hi ha 523 de documentades amb una estimació de 20.000 persones. He parlat del Merengue i de Sorpe però en trobaríem molts més exemples a tot Catalunya. Sense anar més lluny l’any 2003 vaig publicar un reportatge titulat L’enigma de Santa Linya. Estirava el fil d’una història que va narrar per primera vegada Josep Maria Solé i Sabaté i que és molt similar al que va passar a Sorpe, tot i que en aquest cas el final es perd entre les llacunes de la memòria i el d’un règim que no va donar mai informació al respecte. Com va passar a Sorpe, a l’entrar les tropes franquistes a Santa Linya (a la Noguera) van cridar nou persones a l’Ajuntament. Se’ls van emportar i no se’n va tornar a saber res més. Eren nou joves, algun dels quals s’havia amagat fins i tot per no haver d’anar a la guerra. Em va explicar un padrí de Santa Linya, mort des de fa anys, que va donar una abraçada a un dels homes que van cridar a l’Ajuntament. “Sabia que no els tornaria a veure”, va explicar. En aquest cas mai més s’ha sabut què se’n va fer. Presumiblement els van afusellar però no es va arribar a revelar on van enterrar els seus cossos, en el cas que ho haguessin fet.
De casos com aquests en trobaríem moltíssims arreu de Catalunya. És probable que mai s’acabin d’obrir totes les fosses ni que hi hagi resultats positius a totes les que s’obrin però el sol fet d’implementar polítiques que serveixin per rescabalar la memòria històrica (rebatejada ara com a memòria democràtica) és un primer pas que arriba tard però que tanmateix arriba. 
De fet no era lògic. Ben mirat no era ètic ni moral que Espanya encara mantingués condecoracions a l’expolicia franquista Billy el Niño, conegut torturador que va morir no fa gaire, i que mantingués encara centenars de persones a les cunetes o que no s’hagués anul·lat encara la condemna a mort del president Lluís Companys o de molts altres milers de catalans i espanyols represaliats pel règim feixista guanyador de la guerra. 
Ara han passat prous anys per poder posar fil a l’agulla i reparar, en la mesura que es pugui, les injustícies i els crims comesos pel règim franquista. I per cert, la padrina sempre havia parlat del seu germà mort als 17 anys mentre intentava recuperar la serra del Merengue. A la besàvia la va cridar l’exèrcit a la Sentiu per comunicar-li la mort i tornar-li el rellotge que portava. «No plori, que com el seu n’han matat molts2, li va dir el capità. Ella va respondre: 2Sí, però jo em sento del meu». Tant de bo algun dia el puguem enterrar dignament.