Algunes conseqüències econòmiques i financeres de la pandèmia
Fins a mitjans de març d’enguany estàvem acostumats als mantres tradicionals en matèria d’economia pública: pressupostos no deficitaris, atenció màxima a la despesa i, en conseqüència, ingressos imprescindibles per «arrodonir» (si pot ser amb lleuger superàvit) el quadre pressupostari d’ingressos i despeses. La visió acadèmica era la de no carregar les generacions futures de deute públic generat ara, malgrat el baix nivell actual dels tipus d’interès.
La conseqüència era la contenció de la inversió pública. Mentre que la inversió pública pot fluctuar, la resta de partides de despesa dels pressupostos (en general de qualsevol país), era i és, bàsicament rígida. L’exemple més clar és la partida del capítol de sous i salaris. Donat el seu volum i els petits increments percentuals d’aquesta partida (per cobrir la inflació, per als col·lectius infradotats, etc.), implica augments importants en valor absolut al llarg del temps. Existeixen altres partides del pressupost fruit de compromisos contrets històricament i amb poca capacitat de negociació, sobretot a la baixa, com exemple, les transferències comunals.
El mes de març, però, apareix la pandèmia. Els marcs teòrics que fins aquell moment es tenien com a sagrats, canvien en poques setmanes. La prioritat de la contenció de la despesa, sobretot en conceptes relacionats amb el virus, desapareix i la nova prioritat és la salut de la població i la reducció de l’impacte de l’atur mitjançant assumpció de part de la despesa per l’Estat. L’objectiu d’aquestes polítiques és mantenir, a tota costa, la demanda de consum de la població.
Així doncs, durant aquest període, es compren productes, medicaments, instruments. Es munten equips humans superespecialtzats. En d’altres paraules, amb la pandèmia la primera necessitat esdevé cobrir la salut i la capacitat adquisitiva de la població. La segona, encarrilar l’ensenyament, en aquells mesos confinat, cap a un model radicalment nou de treball per part tant de professors com d’alumnes, definit com a des del domicili. Aquesta nova situació en l’ensenyament comporta també un component més elevat de despesa pública, evidentment.
Si no recordo malament, el mes d’abril el ministre Jover calculava que el dèficit pressupostari per al 2020 serà de 179 milions d’euros.
Ara, mirant els propers anys, el marc conceptual és nou. Diríem que oposat al que existia fins a març del 2020. Durant els propers anys, la despesa i el seu increment anyal, ja no serà un tema tabú. Poc es pot reduir la inversió, ja continguda darrerament. Els sectors a mantenir amb bones dosis pressupostàries seran la salut i l’educació, amb despeses en medicaments (vacunes), material, equipament, etc. I sobretot caldrà pagar el personal qualificat i car.
Les pròpies organitzacions econòmiques internacionals fomenten que els propers 3 o 4 anys es doni prioritat a la despesa d’aquest tipus. Però, i desprès? Qui pagarà i com aquest forat? La futura locomotora de la recuperació econòmica, sense saber quan arribarà, podrà cobrir salut, educació i atur no voluntari?
Malgrat el manteniment de tipus d’interès baixos el proper quinquenni, per exemple, aquest increment de despesa, ara conjuntural, ha vingut per quedar-se.
Al meu parer, només resta una via: l’increment dels impostos, i segurament tots ells, directes (societats, IRPF, etc), com indirectes (IGI). La sort per Andorra serà que el diferencial fiscal es mantindrà favorable. Com els increments d’impostos seran arreu (també a casa nostra) i els països de l’entorn necessitaran més per reduir els seus dèficits, nosaltres podrem seguir, en el nou marc conceptual, amb nivell impositius substancialment inferiors.
Però aquí també caldrà pujar la fiscalitat per poder millorar de forma estructural aquests dos sectors fonamentals: salut i educació.