L’essència del timó
Em ve de gust contar-vos una petita història. Perquè tots tenim grans coses que aportar.
En una ciutat situada a les ribes de la Mar Mediterrània, vivia un gran senyor, en un castell elevat en una petita muntanya. No gaire lluny d’allí, aquest gran cavaller tenia per tresor un petit jardí, on es conreaven els millors arbres fruiters d’aquelles grandioses terres. Cada dia, un dels seus vassalls s’acostava a l’esmentat lloc per a recollir algun dels seus molt saborosos fruits. Una vegada recollia taronges. Una altra ametlles. També olives. O pomes. Peres, figues, préssecs… Saborosos fruits que encara avui es conreen per aquelles terres mediterrànies.
En aquells dies, els arbres encara posseïen l’art de comunicar-se entre ells i, com a orgullosos éssers que eren, els agradava lluir de totes les seves virtuts. El taronger deia «els meus fruits, les taronges, són les que més agraden al senyor, ja que són les més sucoses». La perera no parava de comentar que «les peres eren les més dolces de totes les fruites». L’ametller presumia de la gran possibilitat que ofereixen els ametllers per a nombrosos guisats. L’olivar del seu oli d’oliva, la pomera… i així totes les plantes del jardí discutien sobre qui era la millor d’aquest lloc, sobre qui era l’arbre que millor agradava, que més fruits oferia al senyor del castell. Bé… Totes, menys una. Només hi havia una planta que mai donava fruits. Que mai rebia l’atenció dels vassalls del senyor del castell. Que semblava arraconada en un espai separat del jardí. Que rebia els més feroços menyspreus dels altres arbres de l’hort, perquè no podia «oferir res al senyor», deien. I es burlaven: «No vals per a res», li va dir un dia l’olivera. «No et mereixes ser aquí», li va contestar la pomera. «Ets un inútil», deia l’ametller… I així dia rere dia la farigola (o timó, o timonet, que així es deia la petita planta) rebia el menyspreu, la humiliació i la indiferència de tots els altres arbres de l’admirat jardí del senyor del castell.
«Per què sóc aquí?», «Per a què sóc aquí?», es repetia la farigola. Se sentia lleig, inútil i ignorat per tots. Però ell es creia amb una missió. El timó feia tot el possible per créixer, per estirar les seves branques, per ser tan alt com qualsevol altra planta del jardí. També va intentar donar fruits, però res. «Només» era una «simple» i «insignificant» farigola, menyspreat i burlat per tots. Els altres arbres li instaven que donés fruits (el taronger taronges, la pomera pomes… i així) i el timonet ho va intentar per tots els mitjans. Va voler ser taronger, pomera, olivera… però res. «Només» era una petita i insignificant farigola.
I així van passar els dies fins que va arribar el més esperat per tots. Anaven a celebrar el dia més important. I va entrar el criat del senyor del castell. I totes les plantes esperaven a veure a qui de totes triava. Les gents d’aquelles terres anaven a celebrar l’esdeveniment més important dels últims 50 anys: l’elecció del successor del governador d’aquells llocs. Totes les plantes esperaven que els seus fruits fossin els triats per a presidir el banquet de celebració. Bé… Totes menys una…
El criat del senyor del castell va entrar al jardí. I, davant la sorpresa de tots es va anar directe a la recerca d’aquesta petita planta humiliada per tots els altres arbres. I va agafar una branca, i una altra, i una altra. Es van quedar de pedra. En el banquet més important del comtat, la planta més important era aquesta, la farigola, perquè era la que li donava essència a aquest guisat tan especial que anava a presidir tan magna celebració.
Des de llavors, mai més el taronger, la pomera, la perera o l’olivera van riure de la farigola; i van entendre que cadascun té el seu lloc en aquest jardí, en aquest món. Només cal ser obert de cor per a poder entendre l’essència veritable de cada ser de la Creació.
Sembla que les plantes ja no poden parlar entre elles. Però van deixar els seus ensenyaments. Els més vells del lloc recorden, generació rere generació, la història d’aquella petita farigola que, sense voler-lo, va mostrar a totes les plantes d’aquell jardí (a tots els éssers del món) que cadascun té la seva importància, que ningú és més que ningú (ni menys), que tots són útils, bons, vàlids per a alguna cosa, per a moltes coses…
Qui sap, potser aquesta història és només una llegenda. Això no és el més important. El veritablement transcendent és el missatge que ens va deixar, que ens recorda que cadascun de nosaltres té una cosa important que aportar. Ja sigui en un equip esportiu, en el treball, en la família, a l’entorn de cadascun… I aquí és on els líders han de ser capaços de potenciar el talent (potser ocult) de cadascun. I aquí és on cada persona ha de reconèixer les seves virtuts, acceptar-les i gaudir d’elles. Perquè tots, totes, cadascun de nosaltres, tenim una cosa potent que aportar, sigui el que sigui, tots tenim una essència con la que va tenir el timó per conduir el sabor aquella gran celebració.