Coronavirus, la pel·lícula de l’any
La vida és com una pel·lícula. Hi ha un principi, un recorregut i un final. Segons la personalitat de cadascun, s’interpretarà d’una forma o una altra. A alguns ens agrada la ciència-ficció, a uns altres, el terror, el drama, la comèdia, etc. Els mateixos problemes o alegries, s’interpreten de manera diferent, segons les ganes de gaudir que tinguem. No és el mateix veure una pel·lícula de terror de dia que, veure-la de nit. Com tampoc ho és, veure-la tot sol que, acompanyat de més gent. També influeix el lloc on es projecta. La llum, el soroll de fons i la gent que ens acompanya. Tot aquest conjunt marca la diferència. Precisament, és el que ha ocorregut amb la Covid-19. Segons el teu lloc de residència i la gent que t’envolta, el sofreixes d’una manera o una altra. Ho estàs vivint de manera aterridora, dramàtica, incrèdula, etc. En conseqüència, estàs aterrat, paralitzat, intrigat o simplement, no t’afecta. T’estàs rient de la situació perquè, per a tu és una comèdia. T’ho estàs passant en gran, veient a la població espantada i comportant-se de manera irracional. Com si fos la fi del món.
Encara que sembli mentida, la manera d’enfrontar aquesta situació diu molt de tu. Està reflectint la teva covardia, temerositat, escepticisme, despreocupació, histèria, melancolia, etc. La conducta no verbal diu més que, 1.000 paraules. En definitiva, el coronavirus és un gran exemple de la teoria del caos, la qual diu que, una cosa tan simple com l’aleteig d’una papallona pot acabar ocasionant un tifó en l’altre costat del món. D’acord amb ella, a la Xina, un país que està a milers de quilòmetres del nostre, sorgeix un virus i afecta a l’economia global. No se’n salva cap continent, tots els països del món sofreixen les conseqüències. Són els efectes col·laterals de la globalització. Som una unitat i per consegüent, el que fa un, afecta l’altre. Misteriosament, la majoria de països segueixen els mateixos protocols d’actuació. És com si no tinguessin autonomia pròpia. Com si estiguessin dirigits per un ésser o grup superior. Sí senyor, ara comença la pel·lícula. La Covid-19, la pel·lícula més entretinguda del segle.
Des que va començar la seva emissió, ha generat molta expectació. El planeta s’ha col·lapsat per complet. Tot gira entorn del virus. És mortífer o és una farsa? Ha estat creat per l’ésser humà o per la naturalesa? Si és la primera pregunta, quin és el seu objectiu?
L’article el centro en el gènere de ficció perquè, tant el de terror com el dramàtic ho veiem diàriament, entre els nostres veïns. En el barri i en el treball. Persones que es deixen portar per les emocions del moment i acaben adquirint aquesta manera de vida. Es mouen per la por. Viuen atemorides i pensant que el pitjor encara no ha arribat. S’aproxima l’apocalipsi!
En el meu cas particular, el veig com una gran pel·lícula de ficció. Basada en la teoria de la conspiració. Aquesta podria venir des de diverses empreses diferents. La primera seria de la banca. Estic davant del televisor, veient un home gros i amb un gran pur, en la boca. Rient-se a riallades de la humanitat. L’any 2008, va crear la crisi immobiliària i va obligar els governs a salvar el seu negoci. La banca es va emportar milers de milions d’euros. Els governs de tot el món van entrar en recessió i per a no caure en la fallida financera, van reduir la despesa social i van incrementar els impostos. Amb la penúria que això comporta per a l’estat del benestar. La societat vam empobrir d’un dia pari l’altre. Finalment, 12 anys més tard, quan l’economia ja estava bastant sanejada i s’aveïnava un final feliç per a la pel·lícula, l’home del pur ens arriba amb la segona part.
Crea un virus i obliga una altra vegada als governs asseure’s a negociar amb ell. Els ofereix diners, a retornar amb un interès molt baix, en comptes de regalar-l’hi, igual que van fer amb ell. És com a Las Vegas, la banca sempre guanya. Per part seva, els governs estan agraïts amb ell, si no fos pels seus diners tindrien un gran problema. Igualment, durant la reunió, s’acorda una forma eficaç de reduir la despesa anual. Es pacta aniquilar a les persones jubilades i perquè no es noti tant, s’infon la creença que la culpa és dels seus familiars. Han anat a visitar-los a les residències i al seu torn, els han contagiat del virus mortal –«per la teva culpa, els altres moren»–.
Després, veient que el pressupost de la pel·lícula es dispara, se li proposa a la indústria farmacèutica invertir els seus diners a canvi, d’un gran benefici econòmic i a més, ser la coprotagonista de la pel·lícula, juntament amb els ministres de salut de cada país. Tots reben un guió amb el mateix discurs. Tranquil·litzar a la població afirmant que, tard o d’hora tothom ho contraurem però al mateix temps, creant alarmisme quan algú es contagiï. La idea és crear confusió i així mantenir a l’espectador atent a la pantalla. És just en aquest moment quan apareix el superheroi. El personatge amb ganes de lluitar, que ens salvarà de la mort segura. En aquesta pel·lícula es parla en plural. Són els infermers, unes persones que estudien, amb la intenció de dedicar el seu coneixement al benestar social. Són persones que passen desapercebudes pel carrer però, una vegada s’enfunden el seu uniforme, són un gran valor afegit a la societat. Li poden salvar la vida al mateix Batman. Sense ells, aquesta pel·lícula s’hauria acabat al poc temps de començar.
The End.