Mai és tard... Per millorar el santuari nacional
El dia a dia, fa que el temps es consumeixi gairebé sense adonar-nos-en. Allò que fem, ens reclama tota la nostra atenció i ho intentem fer de la millor manera que sabem.
Gairebé sempre, també, ens cal espavilar i resoldre els problemes amb pressa i amb les eines de que disposem, sense plantejar-nos demanar ajuda a tercers.
Aquest, segurament, pot ser el cas que hagi dut a portar a instal·lar un gran dipòsit de sal o sitja de color blanc grogós a sota del Santuari Basílica Nacional de Nostra Senyora de Meritxell, a tocar de la carretera general, per part del COEX per atendre les necessitats de seguretat viària hivernal de la zona.
La coordinació amb els altres, per tal de trobar millors solucions, sempre és difícil i requereix d’un sobreesforç, empatia i bones relacions, que no sempre conviden a intentar-ho, tot i ser més que justificat. No obstant això, és bo aturar-se un moment, aixecar el cap i fer arribar la mirada més enllà de l’entorn proper del tema que centra la nostra atenció.
El vessant emboscat, sota els peus del Santuari Nacional de Meritxell, acompanyen i reforcen la seva imatge i potencien, en el fet i en el dret, la seva condició monumental, reconeguda altrament per ser el monument més visitat d’Andorra.
Posar un dipòsit de plàstic sobresortint de la carretera general, incorporant un element de caràcter industrial (estrany, sortosament, al nostre país) descontrolat, enmig del paisatge turístic, volgut pacífic, acollidor i que convidi com a reclam a motivar als nostres visitants a fer estada a Andorra, en un dels punts més emblemàtics, sembla poc encertat des del punt de vista dels interessos superiors nacionals.
Si bé de pujada en cotxe cap a Canillo l’impacte dura pocs segons i el punt de vista comparatiu amb el Santuari no és el mateix, de baixada de Racons, durant tot el trajecte de la carretera fins al pont de Molleres, que creua el riu Valira d’Orient, es disposa d’un temps de contemplació suficient per a tenir un servei de desorientació complet.
En termes altres que els viaris, no sembla escaient o afortunat aquest emplaçament sensible, quan disposa d’una possible alternativa al llarg de 20 quilòmetres de carretera general, pels dos costats.
La divisa dels andorrans és Virtus Unita Fortior i gràcies a ella hem aconseguit ser el que som, però deixarem de ser-ho si deixem de practicar-la. Segur que entre els serveis del Ministeri d’Ordenament Territorial, el Ministeri de Cultura i Esports i del Comú de Canillo es pot trobar un emplaçament molt millor. Per exemple, a 300 metres més amunt de l’emplaçament actual i visible, al pont de Mereig i a 100 metres camí endins per la riba dreta del riu d’Urina hi ha un emplaçament gran, discret i accessible, no visible des de la carretera general.
Una sensibilitat pel paisatge i l’entorn, apreciada pels qui ens visiten i pels qui estimem el nostre país i que només és valorada, com a bé intangible, quan es perd o no es té.
Fer o no fer, no és la qüestió.
Fer més o menys bé, sí.
I per això cal unió.