Francesc Guillaumet Periodista

Que aquest és un any estrany no ho dubta ningú. Les vacances han passat en un obrir i tancar d’ulls i per molta gent no han estat ni vacances, ja sigui per la impossibilitat de fer uns dies de descans per la realitat econòmica que ha afectat tot el sector productiu o per la por als contagis de coronavirus. 
Tot i això, i descomptant que la realitat que ens envolta no és ben bé la mateixa que coneixíem només fa uns mesos, hi ha hagut un destí, el Pirineu de Lleida, que ha pogut tancar un agost molt bo gràcies al fet quela gent ha redescobert aquestes terres durant els mesos d’estiu. El que serveix pel Pirineu de Lleida, però, pot servir també pel Principat d’Andorra, el país dels Pirineus per excel·lència, i per altres contrades d’aquesta immensa serralada que va del Cap de Creus fins al País Basc. 
D’entrada es podria dir que enguany s’ha aconseguit desestacionalitzar el turisme, una màxima a la qual aspirava aquest territori durant molt temps i que, com a efecte col·lateral de la maleïda pandèmia, s’ha aconseguit demostrar que la muntanya és tant vàlida per fer vacances a l’hivern com a l’estiu. 
És evident que l’esquí estira molt. Les estacions del Pirineu són llocs de primera categoria per esquiar i per lliscar per les pistes evadint-se uns instants de la realitat, que sempre està bé. Tot el relat que acompanya les terres de muntanya a l’hivern també hi ajuden. La neu sobre les teulades de pissarra, els focs a terra fumejant i donant dins de les cases i hotels una sensació de calidesa que només es pot entendre amb la pròpia experiència, la gastronomia de viandes i plats calòrics que tenen el seu colofó amb un bon vi. Tot hi ajuda, és cert. Ara bé. I l’encant d’aquestes terres durant l’estiu? Amb prats frondosos regats per rius nascuts més enllà de les terres altes, les vaques i cavalls pasturant per la muntanya o la bellesa dels llacs només accessibles després de llargues i sanes caminades són altres raons per fixar-se en el Pirineu a l’estiu.
Deia que el coronavirus, dolent per antonomàsia, ha servit però per desestacionalitzar el turisme de muntanya. Tothom sap aquestes dates no són sinònim de temporada alta al Pirineu perquè aquesta categoria l’ocupa la platja, un destí sempre encertat per altra banda. De fet, fins i tot a les zones de la costa, pel que em comenten, s’han produït enguany situacions dignes d’esment. Fins al punt que la gent que s’ha arribat a la Costa Daurada, la que està més a prop de les terres de Ponent, ha pogut comprovar que mentre a Cambrils no s’hi cabia Salou estava més que buit. Són dos poblacions costeres molt pròximes en la distància. Tant que per les construccions d’edificis a tocar a tocar costa de fer una separació clara i entendre on acaba un municipi i en comença un altre. El que ha passat en aquest cas està, també, íntimament relacionat amb el coronavirus. 
Cambrils, un port mariner on els pescadors encara surten cada dia a feinejar, té més ambient de poble. Són moltes les famílies de les comarques de Lleida i de l’Aragó i la Rioja que hi tenen casa o apartament. D’alguna manera sempre s’ha dit que és un destí més familiar. Salou, en canvi, és molt més gran i ha crescut a redòs del turisme estranger, que enguany, i a causa de la refotuda pandèmia, no ha arribat o ha arribat amb comptagotes a les nostres costes. Salou, doncs, ha notat molt més les conseqüències d’aquesta pandèmia i em dol que sigui així, ni que sigui perquè durant la infància m’hi vaig passar els estius amb la família, just a tocar de la Platja dels Capellans, on baixant les escales que hi donen accés per la banda dreta encara es pot apreciar, mig amagat, el monolit de pedra que recorda que el rei Jaume I va sortir d’aquella platja amb els seus vaixells per anar a conquerir Mallorca.
Quan acabi tota aquesta etapa tan dramàtica (és d’esperar que quan hi hagi una vacuna es pugui començar a fer el balanç de danys amb certa perspectiva) serà interessant analitzar com ha fluctuat el turisme segons ha anat avançant la pandèmia. Deia que el Pirineu de Lleida ha aconseguit desestacionalitzar-se. Durant el mes d’agost hi ha hagut un ple total i ho vaig poder comprovar personalment la setmana passada passejant-me per Montgarri i el Pla de Beret (a la Val d’Aran) o per les Valls d’Àneu, on la coincidència del Festival Dansàneu, a més, ha donat un valor afegit a les propostes culturals d’aquestes terres. Pujar llacs, doncs, fer senderisme per arribar a pobles abandonats només accessibles per corriols marcats amb GR de gran recorregut, donar un tomb pel romànic de les valls pirinenques o remar amb caiac pels seus llacs són algunes de les propostes que acompanyen les terres altes. 
A més, si a l’hivern ja és un plaer arribar-s’hi encara ho és més a l’estiu pels que som de la plana de Lleida. Més que res perquè és només des del Pirineu estant que es pot assaborir una temperatura agradable o una fresca que recorda la tardor mentre els nostres pobles d’origen bullen a tocar els 40 graus de temperatura. 
Per tant, ja que la gent ha descobert una altra vegada el Pirineu com a destí turístic d’estiu, les administracions no haurien de perdre pistonada i aprofitar l’avinentesa per fer que el que ha passat aquest any no sigui només cosa d’un dia i es pugui afiançar una tendència que seria molt bona no només pel PIB de la demarcació de Lleida, que també, sinó pel de la pròpia Andorra.