Natalia Mena

Quan et dediques al sector de la comunicació, cada dia t’aixeques buscant temes que despertin interès, personatges importants als que t’agradaria entrevistar i fer tota mena de preguntes que no són políticament correctes, però que t’encantaria que et contestessin, vas darrera aquella notícia que només tu publicaràs, perquè has aconseguit tenir l’exclusiva, en definitiva, continguts que sedueixin a l’audiència, ja siguin lectors, oients o televidents.

Vendre paraules que suposin informació de qualitat, perquè el públic visqui enganxat a les teves històries sona molt bé, però no és gens fàcil, i menys a la velocitat a la qual es mou el món avui en dia.

Fer parlar a la gent rellevant o de prestigi porta el seu temps i no sempre s’assoleix el grau de confiança suficient com perquè comparteixi no només amb el periodista, sinó amb la gent aspectes de la seva professió o de la seva vida personal. L’exposició pública té un gran inconvenient: estar sotmès a l’escrutini de la critica, i s’ha d’estar preparat, ja que actualment les xarxes han democratitzat molt aquest aspecte, de manera que on abans es rebien opinions o comentaris d’experts en la matèria que et podien agradar més o menys, però provenien de persones que entenien d’allò que estaven criticant o analitzant, avui tothom pot dir la seva i obtenir una gran difusió amb el perill i les conseqüències que això comporta.

Els propis personatges que fa un parell de dècades eren exclusius del paper cuixé, són ara protagonistes de les seves pròpies histories a les seves xarxes socials i tenen el control del contingut que els interessa mostrar; això, d’una banda, està molt bé, perquè els fa més propers i accessibles, però d’una altra, moltes vegades han de patir els efectes d’exposar les seves vides. Els mitjans tradicionals han hagut d’adaptar-se a aquesta tendència fins el punt que molta de la informació sobre la qual treballen està extreta d’aquests canals, per la qual cosa s’ha passat de les entrevistes intimistes o les cròniques professionals, que s’havien de preparar documentant-se i investigant, a ser comentaristes de publicacions en línia, i el seu grau d’èxit o fracàs gira en funció de les reaccions que hagin suscitat.

A això s’ha d’afegir als nous actors estel·lars, sobretot per al públic més jove, com són els influencers, youtubers, tiktokers, bloguers, etc. Es tracta de personatges públics que s’han fet famosos a través d’internet i que troben en l’àmbit digital el seu principal target d’influència. Són celebritats amb milers o milions de seguidors a les xarxes. Generalment, tenen la capacitat de viralitzar els seus continguts, és a dir, de multiplicar la difusió i la propagació de vídeos, imatges, etc., i a més, incideixen en les decisions de consum dels seus admiradors marcant tendència. Per aquest motiu, no és d’estranyar que moltes empreses i marques els hagin incorporat a les seves campanyes de publicitat, ja que la seva fama els garanteix l’arribada dels seus missatges a una gran quantitat de persones.

El món està immers en els trending topics, els hashtags, els haters, els trolls, els memes, els likes, els followers, els podcasts, emojis, GIFs i innombrables termes que la digitalització ha integrat al llenguatge quotidià i a l’esfera comunicativa per entreteniment de molts, canviant la manera de consumir informació i la divulgació de la mateixa.

Les fake news són un altre factor a destacar. Sempre han existit notícies falses o manipulades, però amb l’arribada de les noves tecnologies i d´internet, el fenomen s’ha expandit com la pólvora i la desinformació campa a plaer intoxicant i pervertint la professió periodística. Els propis usuaris s’han convertit en productors i consumidors de notícies i s’ha generat un cercle viciós, de manera que un contingut fals és replicat mil vegades en qüestió de segons, fet que em fa venir al cap aquella frase (quan estudiava publicitat a la universitat) de Goebbels (ministre de propaganda de Hitler) «una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat», i en la visió que aquest tenia sobre l’acte de mentir. Ell considerava que havia de ser analitzat i avaluat més enllà de la perspectiva moral, per extreure d’aquesta una utilitat innegable: la d’influir en la societat.

Així que vivim a l’era de la postveritat, en la qual els fets objectius són menys influents en la formació de l’opinió pública que l’apel·lació a les emocions i a les creences personals. Per tant, si es vol influir en aquesta opinió pública, els esforços s’han de concentrar en l’elaboració de discursos fàcils d’acceptar, insistir en allò que pot satisfer els sentiments i creences de l’audiència, més que en els fets reals, que s’han devaluat fins a un punt que semblen no tenir importància.

I aquest és el panorama, informativament les coses s’estan transformant, més immediatesa, més interacció, més agents implicats en el procés de comunicació, així com fenòmens que s’obren camí en una autopista que sembla anar costa avall i sense frens. 

Entre tot aquest soroll i batibull informatiu els professionals que ens dediquem a la comunicació ho fem amb el rigor necessari, contrastant la veracitat de les nostres fonts i explicant la realitat tal com és, tot i que a vegades això ens suposi no ser els primers en donar la noticia.

Sempre he tingut la creença que hi ha tres tipus de comunicador: el que t’agradaria ser, el que la gent pensa que ets i el que realment ets. L’important és preguntar-se a un mateix si tot s’ho val perquè, com deia Andy Warhol, cada individu tingui al futur els seus 15 minuts de glòria.