Francesc Guillaumet Periodista

Va ser al febrer del 2019. El programa, La Voz. La protagonista, Lydia Ruiz, una cantant que actua al metro de Barcelona i que aquella nit va sonar al talent show de La Sexta. «Eres tan valiente», li va dir emocionat Antonio Orozco a la concursant catalana... Algun diari, fins i tot, es va atrevir a titular: El Procés se cuela en La Voz, com si la llengua que es parla de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó fos un instrument polític en sí. Tot plegat, però, diu molt del que passa. Cantar una cançó en català en una televisió espanyola hauria de ser el més normal del món. De fet, hauria de ser habitual. Tant habitual com fer-ho en basc, gallec, occità, asturià o aragonès si no fos que aquest Estat que hi ha a l’altre costat de la Farga de Moles sovint ha fet de la llengua un problema i no una virtut.

Però tornem-hi. Reconec que no vaig veure el programa en qüestió. Les notícies només les he trobat a posteriori quan em documentava sobre el fet que un xiquet francès va fer el mateix en un programa homònim de la veïna França. Què va fer? Va cantar en català. Sí, en el català de la Catalunya Nord, aquella terra francesa que comprèn els antics comtats del Conflent, Cerdanya i Vallespir i que van passar a ser d’administració francesa després del Tractat dels Pirineus. Com va passar a Espanya amb Antonio Orozco un membre del jurat també es va emocionar al sentir cantar en català al ser, també, la seva llengua. I és que a la Catalunya Nord és freqüent que la seva gent reivindiqui la seva catalanitat en francès amb aquella frase de: Je suis catalan. On més es pot entendre aquest article, però, és al Principat d’Andorra, l’únic estat del món que té com a única llengua oficial el català. També n’és, d’oficial, a Catalunya, les Balears i València, en aquets tres casos una cooficialitat compartida amb el castellà, que també és la llengua materna de molts catalans, valencians i mallorquins i menorquins. Pel que fa a Catalunya, Andorra i Balears, amb un suport explícit de les seves administracions, la llengua aguanta per ara relativament bé tot i que cal continuar potenciant el seu ús i arribar als àmbits en les que encara hi és molt poc present. Qüestió a part mereix el tracte que es dóna a la llengua a la Franja de Ponent. Ja fa molts anys, als 80 per ser més concrets, el que va ser conseller d’Educació de la Diputació General d’Aragó, José Ramon Bada Panillo, va començar a posar el català a les escoles. Era una època diferent, on la llengua segurament s’entenia més com una virtut que com un problema. Ho va fer, a més, en un territori, el de la franja, on hi ha un altíssim percentatge de catalanoparlants que, a més, tenen una relació constant, directa i natural cap a Lleida i les terres de Ponent. Ara bé. La seva llengua no està reconeguda oficialment. Bada Panillo va fer molt bona feina i també la va intentar el que va ser president de l’Aragó, Marcelino Iglesias. Catalanoparlant de la Ribagorça, de Bonansa concretament, Iglesias va intentar fer una llei de llengües amb molt bona voluntat però que al final va quedar molt descafeïnada. Quan va arribar el PP al poder va acabar de tombar la incipient feina que havia intentat Iglesias. Per més inri va ser una consellera de Cultura catalana, de Ripoll, la qui va fer una de les barbaritats culturals que mai s’han fet entorn de la llengua catalana. Dolores Serrat es va inventar dos idiomes. No un, sinó dos: el lapao (la lengua aragonesa propia del área oriental, que teòricament era el català) i el lapapyp (la lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica y prepirenaica, que corresponia a l’aragonés). Pot fer riure però la decisió d’aquesta consellera, que va ser la riota de la comunitat lingüística de tot arreu, tenia encara més mala fe pel que fa a l’aragonés, una llengua que només es conserva en algunes valls pirinenques de l’Aragó i que està en clar procés de desaparició. Entre altres raons no només perquè no té cap tipus de reconeixement ni de suport oficial per les autoritats aragoneses sinó també perquè els pares ja no la transmeten als fills. En aquest punt potser també caldria recordar que quan a Jesús Moncada li van donar el Premio de las Letras Aragonesas (en època de Marcelino Iglesias) l’autor de Mequinensa va fer notar que el premi era el reconeixement d’una realitat tossuda que manté el català com la llengua d’ús propi d’una part de l’Aragó. 

Bé, he parlat de l’Aragó però podria parlar també de València, on la llengua recula a marxes forçades per Alacant. Això no ve d’ara, on el govern de Ximo Puig fa esforços importants, sinó dels molts anys en què els executius populars de Zaplana o Camps no van fer res. Al contrari, van jugar a la segregació lingüística mantenint el mantra blaverista de què valencià i català no són la mateixa llengua. Vaja, una barbaritat com la de la consellera que es va inventar el lapao i el lapapyp. Per això quan parlo amb companys de més enllà del riu Sènia sempre m’agrada dir que parlo en valencià del nord, per fer evident que la d’Ausiàs March, Joanot Martorell o Joan Fuster és la mateixa llengua que parlo jo. 

A la Catalunya Nord l’estat de la llengua no està gaire millor. Sense reconeixement oficial, només amb algunes hores (voluntàries) a l’educació d’ençà de la Llei Dexone i només amb les bressoles com a escoles que la transmeten com a primera llengua, el català té mala peça al teler, malgrat la reivindicació de la seva ciutadania. Per això, el gest del nen de 9 anys, de nom Màxim, que va cantar Tant com me quedarà, del nord-català Jordi Barré, és un gest dels que fan obrir els ulls. Com els va fer obrir Lydia Ruiz a La Voz. Algú pot dir que són només dos talent show. I és cert, però també són programes de màxima audiència que ens posen davant del mirall i ens fan veure com una cosa que hauria de ser normal es converteix en excepcional. A Espanya caldria fer-se mirar per què. Quan l’Estat hauria de cuidar-se de totes les seves llengües, precisament per això, perquè són un patrimoni de primer ordre que fan gran un país. Qüestió a part és la francesa, on el reconeixement de l’idioma per part de l’Estat, que ha relegat català, occità i bretó a l’àmbit privat amb la seva denominació de patués per les altres llengües que no són el francès, un idioma, per cert, que no estaria malament que també s’introduís amb més força al sistema educatiu català no només per la proximitat i la importància de la seva literatura sinó també perquè entendre i parlar més d’una llengua romànica faculta per entendre’n i dominar-ne encara més. I és que al final és precisament això, les llengües són vehicles de comunicació i totes són igual de vàlides. Saber-ne i potenciar-ne una no exclou d’altres i més quan n’hi ha una, la catalana, que té una realitat complicada com la que he descrit.