L’humil veritat
Paul Auster, confinat a la seva casa de Brooklyn, va escriure el març passat un relat que no vol ser sinó una reflexió sobre les trampes de la memòria i la versemblança. A modus d’introducció planteja unes qüestions força complexes sobre l’impossibilitat de verificar l’autenticitat d’uns fets i de determinar per tant si aquests formen part d’una llegenda o no. També es demana si un fet ha de ser cert per a que l’acceptem com a tal, o si la fe en la seva veracitat el transforma d’alguna manera en verdader. Per a il·lustrar-ho ens explica tot seguit un viatge seu a la recerca de les seves arrels a Stanislav, Ucraïna, l’any 2017. Allà un poeta li va narrar que en el moment en que l’exèrcit soviètic havia entrat a la ciutat tothom havia fugit ja de la població i els soldats s’havien trobat una ciutat deserta només habitada per centenars de llops. El seu pare, va afegir el poeta, li ho havia explicat molts cops perquè havia estat un dels homes encarregats d’exterminar els animals. Auster, impressionat pel relat, va intentar d’escatir-ne la veritat, i fruit de les seves indagacions, tan sols va aconseguir un breu documental que mostra la captura de la ciutat pels soviètics i en ell, cap rastre dels llops. Com a colofó, Auster ens confessa que prefereix creure en les paraules del poeta a causa de la força evocadora de la imatge, una metàfora de la barbàrie, molt més adient a la idea de la terrible devastació d’una guerra. Però el poeta ucraïnès es referia a fets no contrastats, dels quals no hi ha hagut mai cap evidència.
D’aquesta manera la postura d’Auster explica prou bé aquesta necessitat d’adequar el relat d’uns fets a un sentiment intern. Malgrat aquesta digressió, no podem eludir el que succeeix de forma permanent a l’actualitat. Aquests dies ha coincidit la notícia de l’atac al memorial del poble d’Oradour-sur-Glane, proper a Limoges, esborrat del mapa pels nazis, amb pintades revisionistes o negacionistes, i la denúncia, per part del centre s’estudis ISD Institut for Strategic Dialogue, de que Facebook, emparant-se en el funcionament dels algoritmes i la seva neutralitat, està propiciant la negació de l’Holocaust, excepte en els països on es considera il·legal aquesta forma de pensar. La xarxa social es defensa però apel·lant a la llibertat d’expressió. En aquest segon cas la confrontació entre el dret a la veritat i la llibertat d’expressió no deixa de ser una falsa dicotomía, perquè d’entrada ambdues coses no semblen tenir res a veure. El primer cas, el de l’atac al poble, s’erigeix com un trist recordatori que d’un temps ençà la memòria i el seu exercici està esdevenint una mena d’hort en que cadascú hi planta les seves pròpies verdures, al seu gust i conveniència. Nombrosos exemples ho podrien avalar, i la sensació d’impunitat que això acaba provocant, sense cap mena de dubte tindrà el seu preu a pagar tard o d’hora. La negació d’uns fets històrics objectius, no parlem ja de les versions o interpretacions d’aquests mateixos fets que sí poden arribar a diferir segons les diverses veus i sensibilitats implicades, beu d’un nihilisme altament corrosiu. Semblaria que la realitat no agrada i un món recreat, fet a mida, ens durà a la felicitat.
Davant d’aquesta situació un es pregunta fins quan caldrà fer mostra de paciència, tot esperant que, amb el mateix impuls d’aquesta embranzida orfe de tot sentit comú, passem de l’era de la post-veritat a la de la post-mentida, i per tant de retruc, com en una brillant carambola, a la de la veritat més objectiva, humil, sense majúscula, ni pretensions.