Francesc Guillaumet Periodista

Parlant amb un alt càrrec del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya em va dir: «Estem davant d’una malaltia històrica, de les que passen cada 100 anys». M’ho va explicar per fer evident que ara s’estan preparant tots els elements assistencials possibles per fer front a un possible augment de casos entre la tardor i l’hivern. Tot i això, a aquest hipotètic rebrot s’hi arribarà després d’un estiu que no és ni ha estat gens tranquil, començant per les comarques de Ponent  però continuant també per tot Catalunya, on l’índex de rebrot està pujant a diferents regions sanitàries.

En una entrevista que vaig fer fa poc al secretari general de Salut, el doctor Josep Maria Argimon, em comentava que encara se’n sap ben poques coses d’aquest virus detectat per primera vegada a la província xinesa de Wuhan. Per això (i aquest argument ja és de collita pròpia) des del passat mes de març hem fet càbales que no s’han acabat de complir. La primera és que el Covid-19 era com un virus respiratori dels que arriben a l’hivern i se’n van quan arriba el bon temps. De fet s’havia dit que aquest virus vivia amb comoditat en ambients frescos d’entre 5 i 11 graus. Admeto que més d’una vegada havia fet evident en algun programa de ràdio dels que participo que era probable que aquest virus s’acabaria amb la calor i tornaria a la tardor. I (il·lús de mi) ho acompanyava amb el fet que el bitxo (per dir-ho en to col·loquial) seria incapaç de viure a 40 graus a Lleida. La realitat em va desmentir ben aviat i entre finals de juny i principis de juliol, quan la calor ja apreta de valent, les terres de Ponent van tenir el primer ensurt. Un creixement inusitat de casos, principalment entre els treballadors de les explotacions fructícoles, desmentien que aquest virus se’n va amb la calor. Tot i que aquest no era l’argument del Departament de Salut sí que es treballava amb la previsió que el cop fort arribaria entre tardor i hivern i per això l’arribada d’aquesta onada de contagis no esperada va agafar per sorpresa a més d’un. En paral·lel tothom podia veure que les mesures s’anaven relaxant al carrer i, potser moguts per l’arribada del bon temps, la gent es reunia com si no passés res en bars i terrasses. I està bé fer-ho. Però amb mesura, guardant distàncies i amb grups reduïts a poder ser. I és que ara per ara la medicina preventiva, aquella que s’aplica per evitar mals majors quan el pacient encara no té símptomes, és la millor manera que tenim per evitar que la cosa vagi creixent.

Ja vaig comentar la setmana passada que la veritable prova de foc arribarà a mig setembre, quan la canalla començarà a escola i la gran majoria de gent s’incorporarà als seus llocs de treball després d’unes vacances que ho han sigut tot menys normals. Si fa una setmana a Catalunya es descartava que els alumnes haguessin d’anar amb mascareta a classe, dijous passat el conseller d’Educació, Josep Bargalló, ja admetia que en molts casos probablement s’hi haurà d’anar. També s’ha fet esment per part de diversos responsables sanitaris que els grups escolars haurien de ser com més petits millors. De no més de 15 o 20 persones, feia notar divendres passat el director del Centre d’Alertes i Emergències Sanitàries, Fernando Simón, que admetia també que això vol «recursos». Fet i fet doncs encararem el darrer tram de l’estiu pendents de l’inici del curs escolar, un curs en el que no estarem expectants sobre el preu dels llibres o de les activitats extraescolars sinó de si es pot desenvolupar amb normalitat, d’acord amb els protocols que ja s’han establert, o de si hi ha més contagis dels que s’esperaven. Ara per ara només es poden posar tots els elements a l’abast sobre la taula i afinar el màxim els mecanismes per evitar que aquest torni a ser un curs perdut. I no només pel que fa als continguts educatius, que són importants i al capdavall són la base de l’escola, sinó també pel que representa l’escola en la socialització dels alumnes i en els valors que s’aprenen dia a dia a les aules (la telemàtica pot servir durant un temps però no és ni de bon tros el millor sistema per fer una escola d`èxit).

Qui més qui menys, doncs, està a l’espera del que passarà d’ara endavant, de com evolucionarà la malaltia cap a la tardor i l’hivern i de quan arribarà una vacuna que serveixi per acabar amb aquest malson. Ara per ara sembla ser que la que es treballa a la Universitat d’Oxford és la que té més garanties d’èxit. Segurament tant o més que la que va anunciar Rússia que ja té. Més que res perquè pel que diuen els responsables sanitaris la vacuna que ha assajat el país presidit per Vladimir Putin encara li faltaria algun pas per testar i perquè la transparència tampoc és una virtut del seu mandat. També la Xina s’ha afegit a la cursa per la vacuna i sembla que ja en té un projecte que podria donar bons resultats. Ara per ara, però, és especular sobre una cursa que és de fons (i no de veure qui corre més) perquè del que es tracta és de fer una vacuna que sigui realment efectiva i serveixi per acabar d’una vegada per totes amb una pandèmia que ha capgirat el món sencer i que amenaça de provocar una crisi de dimensions desconegudes.