Els últims estius
Aquest ha estat un estiu atípic; s’ha limitat l’aforament de les platges, les mascaretes condemnen a un gèlid anonimat i no tothom s’ha pogut permetre la tan necessitada desconnexió degut a la situació provocada per l’arribada del coronavirus. Per part meva, aquests dies estic especialment pensatiu i nostàlgic dels estius immortals de l’adolescència, quan les preocupacions no tenien cabuda en un paradís conformat de sorra suau, mar salada, sangria barata i riures vora una foguera. L’estació durant la qual més he crescut, canviat i après en la vida ha estat l’estiu. Per això m’agradaria recomanar-vos quatre novel·les curtes, dos franceses i dos italianes, que retraten en un estiu el final de la infantesa i l’alba de la vida adulta.
Una de les novel·les que més se m’han quedat gravades en aquest sentit és la d’Agostino, d’Alberto Moravia (Edicions de 1984). L’Agostino és un noi de 13 anys que passa els estius amb la seva mare en un petit poble costaner, on cada dia prenen el sol i es banyen a la platja o surten a navegar. L’Agostino es considera el noi més afortunat del món al costat de la seva afectuosa i bella mare, però tot canvia el dia que a la platja s’acosta un atractiu jove i comença a parlar amb ella. A partir d’aquell moment, la mare sembla estar sempre pendent d’aquest jove i, quan estan junts, es torna en una altra persona. L’Agostino, fastiguejat per aquesta situació, s’allunya d’ella i comença a freqüentar una colla de nois de classe humil que coneix al poble. Amb ells descobreix un món nou més complicat que el seu, però que curiosament l’atrau. Un món on es fuma, on corren les burles, les mentides i els cops de puny, on t’has d’espavilar i on les dones com la seva mare són objecte de desig. Vaig llegir Agostino en un sol dia, em va atrapar des de la primera pàgina, però no l’he oblidat mai. El recordo, no com una lectura, sinó com una experiència, com un estiu que m’és propi, com si l’hagués viscut en primera persona.
Una transició més suau és la que passa en Phillipe, el protagonista de El blat tendre, de Colette (Petits Plaers de Viena). Ell i la Vinca s’han trobat totes les vacances d’estiu des que tenen memòria. Són fills de dues famílies que comparteixen casa en un idíl·lic poble de la Bretanya francesa. Han crescut junts banyant-se al mar, fent excursions, pícnics, pescant, corrent i jugant. No obstant això, alguna cosa canvia durant l’estiu que retrata aquesta novel·la curta. Ja no es miren de la mateixa manera innocent, per primera vegada s’observen els cossos molls amb una sensació nova que ells encara no li saben posar nom però que no és altra cosa que atracció i plaer. La trobada de Phillipe amb una dona que l’introduirà al món dels adults acaba de desordenar unes vacances que canviaran la vida dels seus protagonistes per sempre. En unes poques pàgines Colette crea un entorn paradisíac que conjuga a la perfecció els personatges plens de vida mentre es descobreixen a sí mateixos.
La que podria assessorar molt bé tant a l’Agostino com al Phillipe en els misteris del cos és la Cécile, de Bon dia, tristesa, de Françoise Sagan (Petits Plaers de Viena), i és que cada estiu el seu pare, un vidu atractiu, exitós, disbauxat i faldiller, la recull i se’n van a passar-s’ho bé a la costa. La Cécile ha crescut en aquesta llibertat estival sense horaris ni normes, en les tertúlies dissolutes de les amistats del seu pare i amb la companyia de les seves nòvies passatgeres. Però tot canvia l’estiu en el qual aterra a la seva vida una amiga de la seva difunta mare, que comença a implantar ordre en la rutina familiar, que li imposa obligacions i li limita les llibertats a la Cécile, que no dubtarà en contraatacar. El desenllaç d’aquesta novel·la és la joia d’una història inoblidable que, també en molt poques pàgines, incideix en les complexes relacions entre els seus personatges.
Amb la meva última lectura, El bell estiu, de Cesare Pavese, he tornat a viure aquesta etapa de creixement des d’una perspectiva femenina. La protagonista d’aquesta novel·leta és la Gínia, una òrfena de 16 anys que s’enamora perdudament d’un pintor. Amb el Piemont dels anys seixanta de fons, des de la seva primera frase («En aquells temps, sempre era festa») ja evoca a la nostàlgia d’un passat lluminós, d’aquells estius immortals durant els quals es viuen els primers amors, aquells que no s’obliden mai, aquells que, quan els recordem un cop el temps i les preocupacions ens han erosionat la mirada i ens han arrugat la pell i el cor, ens poden veure «somriure una mica per sota del nas», com diu la cançó dels Manel.
És casualitat que aquestes quatre històries, des de perspectives diferents i amb els seus respectius matisos, repassin el final de la innocència infantil durant un estiu? Jo no ho crec. S’intueix en els seus desenllaços la imminència de la tardor, és a dir, del principi de la vida adulta. Però en aquestes novel»les s’immortalitza l’últim estiu de la infantesa, l’estiu estrany on tot comença a trontollar, on els jocs que tantes hores ens havien divertit de sobte es tornen vacus com petxines buides a la vora del mar, on descobrim nous camins en els paisatges i cossos que creiem conèixer tan bé, on ens sorprenen noves sensacions, nous sentiments, nous desitjos per explorar.