Perdre el nord
És ben sabut que la gent, en general, i malgrat queixar-se sovint de tenir una vida rutinària i massa previsible, prefereix l’estabilitat als canvis sobtats. Li agrada tenir plans tancats fins i tot amb un any vista, com si la variable de la incertesa la tinguessin controlada tot i que tothom sap que és impossible. I la pandèmia no ha fet sinó corroborar-ho, i de pas posar a cadascú als seu lloc per mostrar que la vida pot canviar en qüestió de segons i que cal saber adaptar-se el més aviat possible si es vol sobreviure i no acabar com els dinosaures.
Certament, la pandèmia ha estat una sorpresa mundial i això ha fet que l’ansietat col·lectiva no ajudi a mantenir a ratlla les pors particulars que s’han tornat globals amb la rapidesa que crema un llumí; però també ens està indicant quina mena de persones som, si sabem aguantar la pressió i el rumb o si, com diu el titular, ens deixem portar pels pensaments més negatius fins que aquests deriven en una pèrdua del sentit de la realitat i perdem el nord.
Malauradament, ja s’estan donant casos molt greus de brúixoles desorientades, persones que a l’igual que Don Quixot han començat a veure gegants (manca de llibertats i conspiracions) on només hi ha molins de vent (Covid-19). A pesar del consell de Sancho (Fernando Simón i viròlegs de gran experiència) es llencen contra ells encoratjats per trilers de la desesperació que aprofiten la seva gran capacitat de convocatòria per predicar una suposada realitat que no és la que la resta del món veu, ja sigui que el càncer es cura amb lleixiu o que el coronavirus no existeix i que és una estratègia dels governs per controlar els ciutadans mitjançant les xarxes 5G, que ara son la imatge del dimoni. No en va, a diversos països europeus s’han cremat torres de telefonia mòbil per si de cas.
A Espanya no s’ha arribat tan lluny, però el nombre de negacionistes està creixent molt i no són una ni dues les celebrities que s’han apuntat a la teoria. Un cop més, la realitat torna a superar la ficció i la manifestació de la setmana passada a Madrid on milers de persones es van concentrar per rebutjar l’ús obligatori de les mascaretes al crit de «Bote, bote, bote, aquí no hay rebrote» i «Corona-timo» n’és un bon exemple. Alguns fins i tot van titllar de mentida la pandèmia i reclamaven el seu dret a respirar lliurement mentre s’abraçaven amb una efusivitat mai vista.
Si el tema no fos tan seriós, podríem riure d’una mostra més de les ocurrències d’alguns llanuts però, dissortadament, el seu temerari comportament afecta a la salut de la resta de la població i a ells mateixos, de fet, algun dels assistents ja ha estat ingressat en un hospital amb una pneumònia greu.
No sé quina solució seria millor perquè recuperin el nord, si buscar un Sancho més convincent o arriscar-se a que els cops contra els molins els tornin el sentit comú d’una forta trompada.