L’home mullat no tem la pluja
Hi ha un proverbi àrab que diu que l’home mullat no tem la pluja, el que suposa que quan les has vist de tots colors, res ni ningú et pot espantar. Una dita especialment oportuna per al Pròxim Orient, la regió més convulsa del planeta que sovint és retratada en els mitjans de comunicació com una terra cruel i sagnant.
Tan cruel i sagnant com l’explosió que fa tot just 15 dies va sacsejar el port i cor de Beirut i que, segons els experts, és la més potent no nuclear de la història. Hi van morir 180 persones, una cinquantena continuen desaparegudes, 6.000 van resultar ferides i 300.000 van perdre la seva llar. El port suposa(va) la principal via d’entrada de la majoria de béns al país, inclosos els aliments i productes de primera necessitat. La tragèdia, però, era tan previsible com evitable. De fet, el cap de duana del port havia enviat fins a sis documents al poder judicial, al president i al primer ministre libanesos demanant que es retiressin les 2.750 tones de nitrat d’amoni que durant sis anys van estar emmagatzemades en un hangar, no se sap per què ni per ordre de qui. Malgrat l’obstinació del govern –dimitit en bloc per obligació moral la setmana passada– de culpar al destí, la catàstrofe no és més que el resultat d’una confluència de pràctiques imprudents i irresponsabilitats per part de les mateixes autoritats. Els libanesos fa dècades que pateixen les accions d’individus –polítics i empresaris– corruptes i incompetents i d’actors geopolítics que tracten el país com el seu tauler d’escacs particular en el qual els ciutadans no poden aspirar a ser res més que peons.
I en l’explosió del passat 4 d’agost tot el que podia sortir malament, va sortir: el Líban es troba des de fa temps immers en un col·lapse econòmic sense precedents –en una combinació de deute, pressupost i hiperinflació que ha devaluat la lliura libanesa un 80%– i una forta crisi social protagonitzada (injustament) pel més de milió i mig de refugiats sirians que acull el país i que representa una quarta part de la població. També hi ha talls de llum diaris i l’accés a l’aigua potable està restringit. Hi ha més libanesos vivint a l’estranger que al Líban perquè al país l’atur supera el 35%, la ciutadania passa gana i la classe mitjana pràcticament ha desaparegut. I tot enmig d’una pandèmia global que agreuja el ja de per si precari sistema sanitari, mentre que les diferents faccions polítiques es dediquen a lluitar entre elles en un parlament dividit segons les confessions religioses –sis branques cristianes i quatre d’islàmiques–. Com a apunt polític (i incomprensible), cal destacar la immediata aparició del president dels Estats Units, Donald Trump, titllant l’explosió d’«atac terrible» i especulant sobre «una bomba d’algun tipus». Tot i assegurar que així l’havien informat els seus «grans generals», membres de la Defensa nord-americana van admetre minuts després no saber de què parlava el president. Per sort, aquestes declaracions no van aportar, literalment, més llenya al foc (potser perquè tot el món ja coneix Trump) i Israel –país amb el qual el Líban està tècnicament en guerra– es va afanyar a negar tenir-hi res a veure.
Tenint clar que es tractava d’un accident, doncs, no és d’estranyar que el mateix dia de l’explosió els carrers de les principals ciutats libaneses s’omplissin de manifestants, amb més ràbia que tristesa, exigint culpables i demanant ajuda a la comunitat internacional. Val a dir que l’abdicació total del govern també ha servit per eludir posteriors responsabilitats oficials i és la gent qui treu la runa dels carrers i ofereix les seves cases –les que s’han mantingut en peu, és clar– a les víctimes.
És hora que el país canviï de rumb. Que les elits dinàstiques, tant cristianes com musulmanes, abandonin el seu càrrec i que els senyors de la guerra convertits en oligarques que van sobreviure a la terrible guerra civil que va assolar el país entre els anys 1975 i 1990 desapareguin per sempre del poder. Però les autoritats semblen no estar per la labor i, per molt que l’últim govern hagi dimitit, tot apunta que res canviarà en el següent que vingui. Cap aspirant a liderar el Líban sembla decidit a dur a terme una investigació dels fets, ni molt menys a deixar-se assessorar per experts externs, tal com va prometre el president de la república francesa, Emmanuel Macron, en una visita sobre el terreny pocs dies després de l’explosió. L’arribada a Beirut de Macron, qui també va demanar un gir del sistema polític, va ser rebuda a parts iguals com un gest de suport real i com una interferència inadmissible per part d’una antiga potència protectora en un país totalment sobirà, ja que des de la caiguda de l’Imperi Otomà en la Primera Guerra Mundial el 1918 França tenia el mandat del Líban fins a la seva independència l’any 1943.
Sigui com sigui, l’evidència demostra que l’explosió al port de Beirut, convertit ara en un escenari de guerra, és l’última d’una sèrie infinita de desastres marcats per les negligències i la corrupció que ha servit per dir prou. Amb una forca a la mà i amb el lema mai oblidarem, mai perdonarem, però reconstruirem per bandera, els supervivents surten al carrer amb l’esperança que la seva capital, el París de l’Orient Mitjà, torni a ser una ciutat de somni. Ja saben, l’home mullat no tem la pluja. I els libanesos estan ben xops.