Natalia Mena

Fa uns anys era popular el mot  «la societat  del coneixement» per descriure a la comunitat que suposadament sorgiria amb internet i les tecnologies de la informació. Avui aquesta asseveració resulta gairebé ridícula, el nou escenari de la comunicació sorgit a finals del segle XX està transformant en el segle XXI les relacions entre emissors i receptors. Les possibilitats obertes per les noves tecnologies de la informació permeten la interacció entre uns i altres, convertint els ciutadans fins ara destinataris tradicionals de la comunicació en productors i creadors de continguts. 
Aquesta ruptura en la linealitat del procés ha donat lloc a la multiplicació de fluxos informatius en diferents direccions, revaloritzant el paper de l’individu com a productor i usuari de la comunicació i replantejant inclús el concepte vigent d’opinió pública, fenomen social que també assisteix avui a la seva transformació. Aquestes noves fronteres que semblen situar-nos davant la major democratització de la comunicació social en tota la seva història, ens situen no obstant això davant d’un panorama ple d’incerteses que exigeixen d’una certa reflexió i estudi. 
A l’era d’allò políticament correcte, tots devem ser «iguals» i pel que sembla això inclou també la igualtat intel·lectual. Tothom té dret a opinar, a dir la seva i més encara a ser escoltat, tot i que això suposi omplir els canals de soroll i d’informació falsa, poc contrastada o fins i tot «escombraries», per tant hem passat de la censura i la repressió a la inundació estèril, una societat ofegada en la distracció i en un mar d’insignificància. 
Tot i que per a alguns pugui semblar paradoxal en la cerca de la justícia, l’ordre i el benestar col·lectiu és necessari jerarquitzar i donar el lloc que correspon a aquelles persones que tenen majors coneixements, tan en un sentit individual, espiritual, com social i polític.
S’ha perdut la prudència, és igual si entens o no entens d’una determinada qüestió, tothom opina, tothom parla, tothom critica i la disbauxa està servida, s’hauria de premiar més el silenci, no entès aquest com una mordassa per no expressar el que pensem, sinó per escoltar, posar atenció, no despistar-se i aprofundir en el pensament, és a dir, no opinar tant i obrir-se al coneixement. Aprendre dels que saben, buscar diferents punts de vista i analitzar les situacions amb una mica més de criteri. És cert que a la velocitat que va tot avui en dia és fa difícil aquest exercici, però seria molt necessari.
Les xarxes socials que tenen la seva part positiva en aquest sentit han obert un camí de no retorn i són l’abocador d’innombrables exabruptes, barbaritats i legions d’ idiotes, permeteu-me l’expressió, que venen a corroborar que l’important ja no és el coneixement, sinó parlotejar sense saber ben bé què es diu ni com es diu, con tal de fer-se viral, tot val.
Ara em posaré una mica filosòfica, però ja ho deia Platón en la seva obra La República en la qual distingia en el context de ciutat justa entre l’opinió i el coneixement. Aquells que es deleixen solament en les experiències dels sentits, els colors, les figures, el que actualment anomenem consumisme, no accedeixen realment al coneixement, estan sotmesos al món del canvi, del l’esdevenir, de l’ impermanent. L’home que sap és aquell que és capaç d’observar, que estudia racionalment les idees, que contempla els ideals, que es regeix per qüestions transcendents i no de manera canviant segons la vel·leïtats momentànies. Fer aquesta consideració és rellevant tenint en compte que en la nostra època de les notícies falses i de la postveritat, la noció que la veritat existeix, que la realitat pot ser coneguda i comunicada i no és merament un convencionalisme resulta essencial.
La societat de l’ opinió predica en gran mesura que la veritat és relativa i que no existeixen valors que transcendeixin un context o una època. La societat del coneixement en canvi defensa que hi ha persones que pels seus mèrits científics, culturals, econòmics, filosòfics, polítics i socials haurien de tenir un paper de lideratge i per això mateix el seu coneixement hauria d’imposar-se i privilegiar-se davant les opinions de la massa.
M’atreviria a dir que actualment vivim en la tirania de l’opinió, el coneixement està devaluat, l’important és opinar, arriscant-nos a caure en mans dels que no saben, per defendre el valor d’autoexpressió per sobre de tots els demés. Curiosament aquest valor és el millor combustible per al capitalisme digital en què el nou gas de l’economia és precisament les dades que produeixen les persones en línia, opinant i consumint entreteniment.
Amb aquesta reflexió no vull dir que s’hagi de silenciar a la gent, en absolut, però sí que s’ha de ser selectiu, fer un cribratge de les fonts, ser analítics i abordar els temes importants amb la seriositat i rigurositat que mereixen, precisament per poder ser una societat més justa i més igualitària, però sobretot per cercar la veritat que és el gran objectiu, com es llegeix en els textos bíblics: «coneixereu la veritat i la veritat us farà lliures».