Francesc Guillaumet Periodista

¿Y ustedes por qué son republicanos?, es conta que li va dir Joan Carles I a Felipe González la primera vegada que es van veure. Eren els temps de la Transició i l’ara rei emèrit va jugar un paper clau per la recuperació de la democràcia amb la complicitat del president del Govern, Adolfo Suárez. La frase que Joan Carles I va dir a González va tenir sentit durant molts anys. A partir d’aquell moment pocs republicans van quedar al PSOE (i potser tampoc a Espanya). I és que el que realment es va instaurar no va ser una forta adhesió a la monarquia parlamentària, sinó a la figura de Joan Carles I, que amb el seu caràcter obert es va forjar l’adhesió de la ciutadania en un nou règim on la penyora que es va haver de pagar va ser, precisament, la de deixar fer a la institució sense cap mena de fiscalització política, mediàtica ni social.
No seré pas jo, republicà confés, qui tregui mèrits a la figura de Joan Carles I. De tenir-los els té. La pròpia operació de la Transició, salvant els esculls d’un règim carca i autoritari i fent cas omís a l’encàrrec que li va fer Franco, que abans de morir deia allò de «lo he dejado todo atado y bien atado», en són bons exemples. De fet, Franco no es va fiar mai de Don Joan, el pare de Joan Carles I i qui, a dreta llei, hauria d’haver ostentat el tron una vegada recuperada la democràcia. Però Don Joan de Borbó, Comte de Barcelona, va optar per fer un pas al costat. 
Precisament per salvar la instauració de la institució monàrquica que el seu pare, Alfons XIII, va perdre després de la proclamació de la Segona República. Es conta que entre Franco i Don Joan no hi va haver mai complicitat. És més. Durant la Transició (i això ho va explicar molt bé la periodista Victoria Prego) Don Joan va mantenir múltiples contactes amb l’oposició democràtica i fins i tot s’havia especulat que es podia posar al capdavant de la Platajunta, un moviment de fèrria oposició al franquisme. Tot això, però, no es va acabar consumant i qui finalment va ser rei va ser el seu fill Joan Carles I. Deia que un dels seus principals mèrits va ser desmuntar el règim franquista, amb la complicitat de Suárez però també del jurista Fernández Miranda, perquè tot anés «de la llei a la llei». 
No va ser fàcil però ho van aconseguir, com va aconseguir Joan Carles I que l’Exèrcit li fes costat la nit del 23 de Febrer del 1981 quan Tejero va segrestar el Congrés amb un cop d’Estat fallit conduit, pel que sembla, pel que havia estat el seu mentor, el general Alfonso Armada. Aquelles dramàtiques hores, l’habilitat del Cap de la Casa del Rei, Sabino Fernández Campo, va ser clau perquè el cop no arribés a triomfar i quan Joan Carles I va fer el seu missatge de suport a la democràcia i la Constitució (prèviament havia dit aquelles paraules de «tranquil, Jordi, tranquil» al president Pujol) ja quedaven pocs dubtes que aquella aventura de quatre nostàlgics del règim acabés en fracàs.
Fins aquí els mèrits. Segurament en té molts més. Però poc a poc aquella falta de fiscalització que deia al principi va començar a jugar en contra de la monarquia. A Espanya no es criticava el rei ni la institució, a diferència de la Gran Bretanya, que malgrat la forta adhesió de la seva ciutadania a la reina la crítica hi és present des de tots els sectors de la societat. Aquí no. Es va deixar fer. La premsa no parlava mai de la monarquia si no era per exalçar les virtuts de la família reial i per fer reportatges de les seves vacances, ja fos a Baqueira o al Palau de Marivent. Amb els anys es va anar estenent una nebulosa sobre les activitats privades del rei (llavors encara no emèrit) fins que l’abdicació ja va donar compte que alguna cosa grinyolava dins de les estructures de l’Estat.
La Casa Reial, sempre ben informada, es va avançar als esdeveniments i va optar per l’abdicació en favor de Felip VI. La cosa va funcionar un temps però les maniobres de l’excomissari Villarejo amb l’examiga de Joan Carles I, Corinna Larsen, van fer la resta. Poc a poc anaven transcendint notícies sobre comissions milionàries per la construcció de l’AVE a la Meca, de comptes en paradisos fiscals i de maniobres poc clares. Prèviament, la monarquia ja havia patit un fort cop amb la condemna d’Iñaki Urdangarin i la imatge de la infanta Elena (absolta) al banc dels acusats. Segurament l’exjugador de handbol del Barça es va creure immune animat per una societat que, com he dit, era incapaç de fiscalitzar la monarquia. I ara ha arribat el penúltim capítol d’aquesta història. 
Dilluns passat a la tarda transcendia que el rei emèrit havia abandonat Espanya per no perjudicar la Corona. Ho feia mogut per «certs esdeveniments passats» de la seva vida privada. Ningú sap on és. Bé, el Govern ho ha de saber però calla. I la gestió comunicativa d’aquesta operació d’Estat ho ha estat tot menys brillant. Qui sap si aquesta crisi anirà obrint pas a una altra forma d’Estat. El que està clar és que aquesta operació no ha sortit bé i en una Espanya on hi havia molts joancarlistes però pocs monàrquics no és gens improbable pensar que poc a poc la idea republicana comenci a treure el cap. Ara per ara, el futur no està escrit i qui sap si Felip VI serà capaç de revertir aquesta situació. Això només se sabria, és clar, si s’arribés a plantejar (si és que mai es planteja) una hipotètica consulta binària entre Monarquia o República.