Només els morts caminen cap enrere
És una veritat universalment coneguda que la majoria dels problemes i conflictes neixen de la ignorància i, si una cosa aporta la literatura, no és coneixements pròpiament, sinó empatia (causa) i tolerància (efecte). És per això que, davant les manifestacions de Black Lives Matter en resposta a l’assassinat de George Floyd en mans de la policia estatunidenca, vaig decidir organitzar el Black History July, una iniciativa lectora a internet que es proposa dedicar tot el mes de juliol a llegir i difondre exclusivament llibres –siguin de ficció o no–escrits per autors i autores negres.
Vaig prendre el nom del Black History Month, que és una celebració anglosaxona que troba el seu origen en els anys vint i la seva raó de ser en la peremptòria necessitat de recuperar la història de la comunitat afrodescendent durant massa temps maquillada, ultratjada i enterrada per interessos econòmics i ideologies racistes. Al llarg del Black History Month, que se celebra durant el mes de febrer als Estats Units i Canadà i durant el mes d’octubre a Regne Unit, Irlanda i Països Baixos, s’organitzen esdeveniments, activitats i conferències per recordar, entre altres coses, les més de seixanta milions de víctimes del comerç atlàntic d’esclaus (recordar que l’holocaust nazi va tenir onze milions de víctimes).
En aquestes circumstàncies, m’agradava veure en el Black History July, no només una iniciativa lectora per ampliar els nostres horitzons explorant la literatura d’una minoria racial en el panorama editorial, sinó també un acte de protesta activa dels lectors, un missatge inequívoc de recolzament i una disposició clara d’escoltar i comprendre a totes aquestes veus llargament silenciades. Per a la meva sorpresa, la iniciativa ha estat tot un èxit. Al llarg de tot el mes de juliol centenars de lectors han compartit a través de les xarxes socials que tenien a l’abast les seves impressions dels llibres que anaven llegint i les seves recomanacions literàries per a la iniciativa. Ara que ja s’ha acabat, ha estat unànime la sensació d’haver après molt durant aquests 31 dies d’immersió lectora de la realitat passada i actual de la comunitat negra.
El meu propi viatge literari, conformat de sis lectures, ha estat inoblidable. A Me alegraría de otra muerte, de Chinua Achebe, he sentit el buit del desarrelament i la mirada atenta del voltor de la corrupció, esperant el moment idoni per atacar a la seva víctima, sufridora del xoc violent de les costums ancestrals del seu poble amb les de l’occident. He relativitzat un clàssic juvenil i he analitzat els problemes de Nigèria a través de l’assaig An Image of Africa, del mateix Achebe. M’he deixat arrabassar els cabells, l’accent, el nom i la dignitat per aconseguir un treball precari als Estats Units amb Americanah, de Chimamanda Ngozi Adichie. He anat a una presó a recollir al meu pare, que sortia en llibertat, mentre em perseguien els cants insistents dels morts que necessiten respostes a Canteu, esperits, canteu, de Jesmyn Ward. Amb El bevedor de vi de palma, d’Amos Tutuola, m’he enfrontat a calaveres que lloguen parts del cos per adquirir una aparença cautivadora i a la mateixa mort i, finalment, he desitjat amb totes les meves forces tenir uns ulls blaus que amb la seva bellesa enlluerni els dies instal·lats en una foscor insondable a Ojos azules, de Toni Morrison.
Sens dubte el protagonista més eixerit d’aquest viatge ha estat el bevedor de vi de palma, que es dirigeix tot cofoi a la Ciutat dels Morts per tal de ressuscitar al seu sagnador de vi de palma, que li procurava els millors vins abans de perdre la vida en un malaurat accident. Després de viure mil aventures arriba al remot poble dels morts per descobrir que és impossible tornar amb el seu sagnador de vi de palma a un poble de vius, perquè els morts tenen una manera de fer inconciliable amb la dels vius. Per exemple, caminen cap enrere. Es repeteix aquesta idea, tot i que no de manera tan literal, a obres com Canteu, esperits, canteu, de Jesmyn Ward, o Beloved, l’obra mestra de la Nobel de literatura Toni Morrison, històries en les quals la veu suplicant o irada dels morts és un pes que empeny cap a les fosques profunditats del passat als vius, que intenten desesperadament nedar com poden cap el futur incert de la superfície per no morir ofegats.
Mentre llegia, sentia com les diferents històries anaven encaixant com fragments d’una única realitat; la dels negres caminant endavant, recorrent oceans, sabanes i carreteres infinites buscant tranquil·litat, igualtat i prosperitat. He viscut les sis lectures que han conformat el meu Black History July com una única odissea policèfala i aquesta experiència m’ha ajudat a comprendre encara més les actuals manifestacions de vius que caminen endavant, cridant que volen seguir vivint, que les seves vides i els seus futurs importen, repetint les últimes paraules de George Floyd: «no puc respirar, no puc respirar». Intentant fer el que, en definitiva, és obligació dels vius fer; caminar endavant. Només els morts caminen cap enrere.