Antoni Pol i Solé Arquitecte

Créixer, és el destí inexorable de les espècies vives que coneixem.
És a dir, desenvolupar-se seguint un cicle vital que es produeix des del naixement fins a la mort.
I fer-ho, òbviament, en equilibri, això és seguint unes pautes o altrament fora de les quals, el desequilibri s’estableix (eliminació sobtada, malaltia, mort prematura, accident, catàstrofe natural....).
L’ecologia, però, ens ha permès conèixer que aquests cicles vitals depenen, no només, de cada espècie en particular, sinó que són dependents també d’altres espècies, amb les que conjuntament hi han establerts uns lligams entre els quals les cadenes alimentàries o els cicles ecològics.
La vida a la Terra es sosté, doncs, sobre diferents nivells d’equilibri que es produeixen entre espècies i entorn a escala global, continental i local corresponents, amb  interconnexió, a més, entre totes elles.
A l’espècie humana i a les seves accions també li són aplicables aquests principis, encara que alguns es pensin que no, que en són exempts perquè en el curs de la seva petita història personal no n’han vist o sentit una repercussió directa.
Els desequilibris i catàstrofes locals i regionals provocats per les diferents societats humanes en els darrers segles els tenim ja a la vista, diàriament, amb els mitjans de comunicació. I els globals comencen a ser tan evidents que ja no es poden negar (pandèmies, canvi climàtic....).
Ens cal doncs cercar quines són les conductes equilibradores i sostenibles en cada  àmbit de les nostres accions si no volem ser víctimes del nostre propi desenvolupament.
Les experiències viscudes pel sector andorrà de la construcció en són clars exemples.
Així just abans de l’any 1982 en que es van demanar, en un sol any, més de 200.000 metres quadrats d’edificació nova, que varen obligar al Consell General a aturar els permisos i exigir dels Comuns que aprovessin la primera figura de planejament dita Zonificació. Una xifra tan desmesurada per l’època que va ajudar a provocar una llarga crisi posterior i incorporar  un volum d’obra aprovat totalment inadequat qualitativament, en no respondre a les noves necessitats del país.
I a l’any 2000 amb l’aprovació de la Llei d’Ordenació del Territori i Urbanisme que obligava als Comuns a fer els primers Plans d’Ordenació i Urbanisme Parroquial i que varen tenir com a conseqüència, per anunci previ d’establiment de moratòries, una allau de projectes segons la vella normativa que van suposar el visat obligatori al Col·legi d’Arquitectes d’Andorra, el 2003, de més de 1.500.000 de metres quadrats d’edificació nova en un sol any, la qual cosa va ajudar a obrir la crisi més llarga posterior del sector, entre el 2008 i el 2018.
Els creixements en punxa, ara cap amunt i després cap avall, ininterromputs des de fa 50 anys en el sector de la construcció reclamen que, tal i com es va fer en el seu dia amb la creació de les quotes anuals d’immigració pel Consell General per tal de regular aquesta, els Comuns hagin avui d’establir unes quotes de creixement màxim anual i, en cas d’assolir-se aquesta xifra, donar-ne per l’any següent per tal de permetre un creixement previsible i tendent  a ser constant i no guiat per fluctuacions oportunistes, irregulars i imprevistes.
Aquestes quotes quantitatives poden establir-se segons la mitjana de la demanda o autorització de superfície de nova construcció privada ocorreguda en els 20, 30 o 40 anys darrers per a cada Parròquia i així poder preveure un creixement sostingut sense alts ni baixos i que faria previsibles i factibles les necessitats en noves infraestructures i serveis públics futurs.
El següent pas , un cop assolida la limitació quantitativa, es tractaria de fer la qualitativa, tant a nivell comunal com general, pels Comuns i pel Govern, respectivament, en els àmbits en els quals són competents.
És a dir determinar els continguts del creixement.
I, finalment, el Consell General, en paral·lel a l’assoliment dels anteriors objectius o assumint-los si els Comuns i el Govern no ho fan, hauria d’elaborar una llei global relativa al creixement que abastés tots els nivells de planejament i indiqués els camins a emprendre en el futur tenint en compte les voluntats i necessitats comunals i generals.
I també les internacionals, particularment en allò que interessi de l’Acord d’Associació amb la Unió Europea signat i, especialment, dins d’aquest camp, les condicions i directrius en que haurà de basar-se la futura Àrea Econòmica Especial Andorra-Pirineus, implicant a l’entorn europeu d’Andorra d’àmbit pirinenc.
Construir segons les necessitats del país, preestablertes i seguint objectius a llarg termini, de manera regular, limitada i qualitativa, amb harmonia amb el nostre entorn pirinenc i en sintonia amb els nostres veïns europeus, de més a prop i més allunyats, ens hauria de conduir a desenvolupar-nos a través d’un creixement sostenible, emmarcat en uns models d’acció i economia circulars.
És a dir un desenvolupament en cicles tancats on res es malmeti i tot es reaprofiti, reutilitzi o recicli i el que es consumeixi es faci conscientment considerant tots els costos.
No començar-ho a fer, implica que es vagi acabant el temps de que es disposa per reconduir la greu situació a la que ens dirigim i, per tant, fer cada cop més costós i traumàtic el canvi necessari i obligat.
La societat andorrana i els seus representants electes han d’escollir entre anar decididament cap a la sostenibilitat del sistema o entrar en un procés de decadència, aïllament, abandonament i pobresa.
La dependència del sistema andorrà respecte a l’exterior ens obliga a incorporar els canvis que ja estan fent els millors en l’àmbit europeu, amb molts més recursos i capacitat de canvi que nosaltres.
Amagar el cap sota l’ala. Badar o esperar a l’últim moment per canviar, no convé ja que els processos pels canvis dels quals parlem són lents i progressius i per tant requereixen temps.
I fer tard és molt més car.
Els recursos del territori andorrà són escassíssims, no escassos. I els recursos econòmics encara ho són més i no es pot permetre tirar-los riu Valira avall.  
Fer desaparèixer les puntes de la gràfica del creixement de la construcció en els propers anys i fer que prengui un traçat rectilini, lleugerament corbat, però el més aplanat possible, és un bon objectiu de país per a la societat andorrana d’avui i que les generacions futures agrairan.