Francesc Guillaumet Periodista

Després de tantes setmanes parlant de coronavirus, de Lleida i de les mesures que la Generalitat de Catalunya ha implementat per fer front als brots que han anat apareguent a mesura que s’ha desconfinat la població sembla com si ja s’haguessin oblidat altres temes que són habituals en el dia a dia de qualsevol país. Al Principat d’Andorra, per posar un exemple, les decisions polítiques centren l’actualitat del dia a dia atès que, per sort, el coronavirus està més que controlat. 
La setmana passada, però, va passar un fet que va competir en actualitat amb la lluita contra el Covid-19. I és que la jutge de vigilància penitenciària va ordenar que mentre no es resolgui el recurs de la Fiscalia contra el tercer grau de cinc dels nou presos polítics han de tornar a la presó.
Aquella mateixa tarda calorosa de dimarts, a les portes de la Presó de Lledoners es va veure un dels actes de dignitat més gran que recordo. Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Raül Romeva, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez s’adreçaven als centenars de persones que els havien acompanyat a les portes del centre penitenciari. I ho feien per reafirmar-se en uns ideals que han mantingut ferms des del primer dia malgrat les llargues i injustes penes de presó a què els han condemnat per posar les urnes l’1-O malgrat les advertències del Tribunal Constitucional de que no ho fessin. 
Més enllà del que suposa pels presos i les seves famílies la revocació, almenys momentània, del tercer grau, hi ha una derivada de fons que no cal perdre de vista. A hores d’ara tothom sap (i si no ho sap és perquè no té ni idea de la realitat) que no hi pot haver cap solució al plet que planteja Catalunya per la via judicial. Durant molts anys hi va haver un Govern, el de Mariano Rajoy, que va tancar a pany i forrellat la possibilitat de fer política i va fiar tota l’actuació als tribunals. Un cop el Procés va entrar a les sales de vistes ja n’era difícil sortir-ne. La justícia aplica el dret però no ofereix punt de trobada, que és precisament la feina que ha de fer la política. I només explorant aquesta possibilitat, i no la del paper timbrat, es trobarà tard o d’hora una solució al plet que planteja Catalunya.
En paral·lel, la maquinària electoral es torna a posar en marxa. El president de la Generalitat, Quim Torra, va dir fa un mes a Lleida (encara no havien transcendit els brots de coronavirus que han fet anar de corcoll Govern i ciutadania) que ja tenia la data de les eleccions al cap. Als cercles polítics es parlava de primers d’octubre tot i que és molt probable que la crisi sanitària distorsioni un calendari que, d’altra banda, ja ve molt marcat per la deliberació que a partir del setembre han de fer els jutges del Tribunal Suprem sobre la hipotètica inhabilitació del president per haver-se negat a retirar els llaços grocs. En aquesta clau s’han d’entendre també tots els moviments que es van generant a l’entorn del món exconvergent. 
D’una banda, el president a l’exili, Carles Puigdemont, lidera el projecte de Junts per Catalunyua, un partit que sumarà molta gent del PDECat (segurament la majoria) però que pot provocar una escissió que faci que noms destacats d’aquest àmbit no se sumin al seu projecte al primer (legítimament) els raonaments del partit a què pertanyen. D’altra banda, l’excoordinadora del PDECat, Marta Pascal, ha impulsat la fundació del Partit Nacionalista de Catalunya, una formació que també vol concórrer a les eleccions i que agruparà alguns dels noms exconvergents que es van anar despenjant del projecte a mesura que el Procés i totes les conseqüències que se’n deriven agafava velocitat de creuer.
Però un cop resolta l’equació, quan es clarifiqui tot aquest espai sobiranista que va del centre-dreta al centre-esquerra, tothom estarà a punt d’anar a eleccions. ERC ja està preparada. Ningú dubta que el vicepresident Pere Aragonés serà el cap de cartell amb el lideratge fàctic d’Oriol Junqueras. A l’altra banda és molt possible que s’hi trobi de candidat un Carles Puigdemont, que si bé li serà difícil exercir el càrrec de president per raons òbvies, és un ferm candidat a treure un bon resultat. 
Tant Junqueres com Puigdemont, malgrat la pugna soterrada que mantenen ambdós partits, ja han dit que es volen tornar a trobar per governar si la ciutadania els renova la confiança. I a hores d’ara, tot i que no se sap si aconseguiran sobrepassar o no el llindar del 50% dels vots, el que està clar és que no sembla que hi hagi alternativa política a aquest tiquet electoral. Per tant, la dialèctica Catalunya-Espanya continua intacta, en una mena d’empat infinit que, com he dit al començar aquest article, no se solucionarà amb sentències ni posant homes i dones de pau a la presó, sinó amb intel·ligència, mà destra i voluntat política.