Comiat a Juan Marsé
Segurament, el títol d’aquesta finestra no estarà a l’alçada de la qualitat literària i humana de Juan Marsé, però durant els dies posteriors a la seva mort, s’han escrit un munt de merescuts homenatges i obituaris on s’ha abusat fins a l’avorriment d’allò de Últimas tardes con Juan Marsé en totes les seves variants, fent referència a la seva novel·la més coneguda Últimas tardes con Teresa. Estic convençuda que hauria esperat una mica més de creativitat al respecte. Ja no ho sabrem, però el que sí sé és que Marsé no es mossegava la llengua quan alguna cosa no li agradava, sobretot literàriament, i això em dona ales per fer el mateix.
Sempre vaig sentir una connexió molt especial amb els seus llibres, potser perquè com a habitant de l’extraradi de Barcelona, em vaig veure reflectida d’alguna manera en aquells barris que descrivia, plens d’immigrants, de treballadors de base i mestresses de casa, d’algun guanyador, però també de perdedors, alguns sense futur, que malgrat tot intentaven sobreviure com podien. Ell coneixia de primera mà una realitat que jo vaig viure com a segona generació, però que sí m’havien explicat i havia vist reflectida en la mirada dels més grans.
Hi ha autors que creen personatges que ho poden tot, que aconsegueixen tot allò que es proposen, que sempre juguen amb el vent a favor. Marsé era un especialista en descriure als vençuts, als menys populars, però amb un rerefons de veritat inqüestionable.
Molts li van reclamar que no escrivís en català, com si escriure en castellà el convertís en una mena de traïdor a la causa catalana, i menys en aquests últims anys de lluita entre senyeres i apropiacions de sentiments patris. A mi, la seva postura vital en reconfortava com a filla d’andalusos però nascuda a la Barcelona dels anys 70 perquè parlava d’unes problemàtiques que no m’eren alienes amb una amplitud de mires que em donaven marge per moure’m fora de la cotilla dels formalismes i tòpics que alguns volien imposar-me també. A casa meva, vaig ser la primera en tenir amigues catalanes i alguns del barri tampoc ho acabaven d’entendre.
Quan em vaig independitzar, em vaig anar a viure a Gràcia, un dels barris que encara manté carrers amagats al pas del temps, on Marsé va ambientar El embrujo de Shangai. Un dia en tornar de la feina, em vaig trobar la Plaça Rovira com si hagués retrocedit 60 anys. Fernando Trueba estava rodant la versió cinematogràfica, el Cinema Rovira tornava a estar al carrer Providència cantonada Torrent de les Flors i el tramvia esperava als seus viatgers al mig de la plaça; havien pintat la casa okupa del carrer Rabassa i al terra havien reproduït les llambordes.
Estic convençuda que si no hagués llegit a Marsé no seria la mateixa persona, o almenys m’hauria costat una mica més arribar a ser-ho. No només m’agradava com escrivia, sinó que gràcies al seus llibres vaig conèixer una altra versió de Barcelona, a més de l’oficial, això sempre li agrairé. I per sobre de tot, m’agradava la seva autenticitat, sense rastre de postureig que diríem ara, ni enorgulliment. Si alguna cosa no li agradava ho deia i llestos. Com aquella vegada que va dimitir com a jurat del premi Planeta no sense manifestar abans que havia guanyat la menys dolenta. Allò no va agradar a molts, però l’escriptor tenia prou en refugiar-se en la seva coherència literària i vital. El trobaré molt a faltar.