Tant de bo vegis Lleida!
llderam videas, deien els antics romans. El record que va deixar la Batalla d’Ilerda a les legions de Juli Cèsar l’any 49 (aC) va quedar gravat en el record del món clàssic. Tant és així que quan es volia maleir algú se li engegava aquesta frase, que en català vol dir «tant de bo vegis Lleida!». La batalla entre les tropes de Cèsar i Pompeu, pel que expliquen els historiadors, va ser dura. D’altra banda, encara hi devia haver molt viu el record de la lluita amb els cabdills ilergetes Indíbil i Mandoni. A l’Arc del Pont, doncs, just després d’entrar a la ciutat, l’estàtua dóna testimoni d’una Lleida que la Crònica de Ramon Muntaner ja identificava com al capital de la Catalunya interior: «Barcelona és cap de la marina e en la Terra Ferma, Lleida» i que Màrius Torres va batejar com La ciutat llunyana.
Per què parlo de Lleida avui? De fet n’he parlat en forma de crònica durant les darreres setmanes com un corresponsal que més enllà de les valls procura relatar de manera fidedigna el que passa a les terres de Ponent. En parlo, doncs, perquè arran del rebrot de coronavirus que ha afectat Lleida de manera prematura i sense avisar s’ha tendit a blasmar una ciutat de clima extrem (amb boira a l’hivern i 40 graus a l’estiu) a la que li ha costat molt fer-se un lloc en el context català. Per tant, ni que només sigui com a desgreuge, avui em dedicaré a reivindicar aquesta ciutat ubicada a banda i banda del riu Segre als peus de la Seu Vella. Símbol de la puixança econòmica que tenia la ciutat al segle XIII es va bastir una Catedral que ara aspira a convertir-se en Patrimoni de la Humanitat. La seva posició estratègica, que comparteix a més amb el Castell de la Suda, l’ha convertit al llarg de la història en ciutadella militar. Ho va ser a la Guerra dels Segadors, a la del Francès i a la Guerra de Successió. Tant és així que Felip V la va convertir en caserna com a càstig a una ciutat que havia abraçat la causa de l’Arxiduc Carles d’Àustria. Va ser caserna fins ben entrada la segona meitat del segle XX i va ser llavors quan va començar una tímida recuperació que ha anat in crescendo i que ha servit per dignificar una altra vegada l’antiga Catedral, el claustre que s’alça sobre el Pla de Lleida i un campanar esplendorós. No en va, el poeta Jaume Morera i Galícia li va dedicar un poema que encara es pot llegir als peus de la torre: A dalt de la muntanya que domina l’hermosura dels termes lleidatans hi ha un campanar fet per titans o per homes de raça gegantina.
I si la Seu explica part del patrimoni arquitectònic de Lleida, l’Horta n’és l’altra gran representant. Com una anella verda que envolta la ciutat, el principal pulmó de Lleida està envoltat d’arbres fruiters i camps de cereal que permeten a la pagesia, amb les seves torres característiques, no només oferir una producció alimentària de qualitat sinó també gestionar un territori que si no fos per la seva feina diària quedaria desertitzat a la llarga. Però passejar per Lleida també vol dir gaudir del dia a dia de la ciutat. El seu Eix Comercial, amb el Carrer Major, la Plaça Sant Joan o el Carrer del Carme, ofereix una de les superfícies comercials a cel obert més llargues d’Europa. És caminant per aquesta zona que es pot veure l’edifici de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (l’Antic Hospital de Santa Maria), gaudir del seu pati gòtic o visitar alguna de les seves exposicions. Pocs metres més enllà, el Palau de la Paeria, la històrica institució de govern formada per paers, que vol dir homes i dones de pau, dóna testimoni d’una ciutat amb una personalitat que va més enllà dels tòpics que se li han assignat.
Però Lleida també és festa i cultura. L’Aplec del Caragol, la Fira de Titelles, els Moros i Cristians o una sala de concerts de petit format com el Cafè del Teatre donen testimoni d’una ciutat vital que, a més, està molt ben connectada amb Barcelona i Madrid amb l’AVE. Terra d’escriptors i poetes a primera fila de les lletres catalanes, com Josep Vallverdú, Pep Coll, Pere Rovira o Jaume Pont, Lleida també és vincle amb la Franja, els pobles aragonesos de llengua catalana que, a més, han tingut i tenen escriptors i novel·listes de reconegut prestigi, com va ser Jesús Moncada o és ara Francesc Serés. La ciutat, doncs, és un punt estratègic que fa de pas no només amb el Cap i Casal sinó també amb l’Aragó i les Terres de l’Ebre. Del vincle amb la Franja en parla, i molt bé, el Museu de Lleida, que tot i que escapçat per la sentència injusta de Sixena, conserva encara les 113 obres d’art procedents de la Franja que el Bisbe Messeguer va salvar a finals del segle XIX d’una més que probable desaparició. El museu s’enllaça amb la Panera, un centre d’art contemporani d’alt nivell, i dóna entrada al Turó de la Seu Vella, del que ja he parlat abans. En construcció, a la Rambla de Ferran, es fa un lloc per dignificar la ingent col·lecció del Museu Morera que ara es pot visitar a l’edifici de l’antic Casino. Obres de Jaume Morera i Carlos de Haes però també de Manuel Viola, García-Lamolla o Leandre Cristòfol, que dona testimoni de la importància de les avantguardes lleidatanes dels anys 30, fan d’aquesta pinacoteca un lloc d’obligada visita. I davant mateix del Museu, la façana del riu Segre, que s’endinsa a la ciutat des del Parc de la Mitjana fins als Aiguamolls de Rufea amb molts quilòmetres d’espai verd que permeten recórrer la riba del riu per passejar o fer esport amb l’skyline de la Seu Vella de Fons.
En podria parlar molt més de Lleida. Podria parlar dels garrotins que van popularitzar lo Parrano, el Marqués de Pota o lo Beethoven (d’allò que se n’ha dit la Lleida carrinclona i que explica també el caràcter de la ciutat). Podria parlar de la cançó del Pardal Roquer que les orquestres cantaven i canten a totes les festes de Catalunya. Es diu Som de l’Oest (de Catalunya) i parla de la terra on es pon el sol. Però sobretot, es podria dir que aquesta és una ciutat que val la pena. Malgrat la pandèmia. Malgrat tots els tòpics que se li han tirat a sobre i malgrat que ara viu un dels moments més difícils de la seva història per culpa d’una crisi sanitària que no ha estat ben gestionada per ningú. Per tant, i tornant a l’inici d’aquest article, només em queda dir una cosa. Ilerdam videas. Val la pena.