Matar a l’àvia
Recentment alguns escriptors tan importants com J.K. Rowling, Margaret Atwood, Mario Vargas Llosa o Salman Rushdie han signat un manifest que denuncia el supremacisme moral –suposadament progressista però del tot radical i intolerant– que s’ha apoderat dels mitjans i del debat públic. El manifest critica l’ús pervers de causes justes contra lacres socials com ara el masclisme o el racisme per estigmatitzar a persones que opinen sense adoptar una correcció política intransigent. La cultura de la cancel·lació (és a dir, cancel·lar a una persona per una opinió) no deixa de ser una cultura d’intolerància acomplexada.
Les xarxes socials i la llibertat d’expressió ens haurien d’haver portat a una època daurada del pensament però, en canvi, la intolerància i el pànic de ser acusat de masclista, terf, homòfob, racista, xenòfob, feixista (etc.) ens han portat a una autocensura inquisitorial. Tot moviment social que legítimament busca valors tan positius com la justícia, el progrés o la igualtat es perverteix en convertir-se en una espècie de carrera de radicalitat dogmàtica, en inventar un insult per tot aquell que no convingui amb la totalitat de seu dogma.
Com no pot ser d’una altra manera, aquest fenomen afecta a la cultura. Una mostra d’això la trobem en la retirada per part de HBO de Allò que el vent s’endugué del seu catàleg de pel·lícules pel racisme que exhibeix. Però que potser no existia racisme en el moment històric que recrea? Clar que n’hi havia, el problema és que la pel·lícula no ho critica de manera prou explícita. És a dir, comet l’error de representar la realitat d’aquell moment tal i com era, sense incloure judici ni nota aclaridora condemnant el racisme. I tot aquell que competeix en la inclement carrera de l’anti-racisme no es pot permetre veure una pel·lícula sense que els esclavistes apareguin com éssers perversos, despietats i deshumanitzats. És irònic que la mateixa persona que lluita cada dia contra el racisme a cop de tuit no sàpiga veure la vida més enllà de blancs i negres, bons i dolents, i doni descaradament l’esquena a la realitat, que es conforma de grisos. El purista contemporani no sap gaudir d’una història sense que contingui un judici moral que s’adeqüi a la seva intolerància vehement (o, ben mirat, en deu gaudir perquè li dóna l’oportunitat de demostrar que ell és el més purista de tots).
Això es tradueix en una literatura tenyida d’aquest moralisme tan avorrit més típic de la literatura infantil que de l’adulta. Cap autor ni cap editorial es vol arriscar a ser acusat d’alguna cosa greu que acabi en ista i que, per a més inri, no representa el que és ni pensa. Però és el que passa quan et quedes enrera en la carrera moralista: el premi pels perdedors és un ista proseguit d’una lapidació de la que no t’aixeques mai més. Quan era petit, fugint d’aquesta tendència catequista, vaig anar a parar a La meravellosa medicina d’en Jordi, de Roald Dahl. En aquesta història, en Jordi afegia perillosos ingredients a la medicina de la seva amargada àvia per acabar amb ella. És de les primeres històries que recordo gaudir perquè, per primera vegada, tenia la sensació d’estar llegint un llibre pel simple plaer de llegir, i no per aprendre res ni per recordar-me cap valor. Espero que no calgui aclarir que, com a resultat, no vaig intentar enverinar a la meva àvia.
Hem de cancel·lar a Scott Card per homòfob, a Pablo Neruda per violador, a J.K. Rowling per transfòbica, a Roald Dahl per antisemita, a Mario Vargas Llosa per feixista i a Gabriel García Márquez per comunista. Cada vegada he d’aguantar més veus acusant a un llibre de manca de diversitat en els personatges, de no representar correctament un col·lectiu, de no denunciar clarament, a través dels personatges o del desenllaç, el que sigui que s’hagi de denunciar a cada moment. I els ista amb què s’estigmatitzen els personatges s’extenen automàticament al malaurat escriptor que hi ha al darrere. Aquesta obsessió suposadament progressista (però que de progressista no en té res) no només afecta a la literatura actual, sinó que se sent prou forta en el seu impenetrable supremacisme moral per començar l’ofensiva contra la literatura passada, jutjant-la des d’uns valors completament aliens a l’època en què va ser escrita. El Senyor dels Anells és racista per la clara discriminació de races com ara els orcs i masclista per l’evident minoria de personatges femenins. Chinua Achebe va acusar a El cor de les tenebres, de Joseph Conrad, de ser una obra racista pel retrat que fa de les cultures preexistents del Congo. No obstant això, el que va fer Conrad és transmetre com percebien la realitat els colonitzadors.
Ara sabem que, com tot punt de vista, era una perspectiva parcial, influenciada, simplista, ignorant, equivocada en tants aspectes com vulgueu. Però la literatura sempre ha d’aportar aquest tipus de visions subjectives, i no un estudi detallat i imparcial de 360 graus digne d’una tesi doctoral. Que algú altre m’expliqui la visió alternativa, la d’aquestes societats colonitzades a través d’una altra història amb un punt de vista tan parcial, influenciat, simplista, ignorant i equivocat com la dels colonitzadors (en aquest sentit, Tot es desmorona, del mateix Chinua Achebe, és una excel·lent opció).
El lector no és estúpid; sap pensar per si mateix. No necessita que li edulcorin la realitat, no es tornarà racista per llegir l’obra mestra de Margaret Mitchell ni pederasta per llegir la de Vladímir Nabókov. La bona literatura aporta noves perspectives que inevitablement fomenten la tolerància, en cap cas un judici exhaustiu que pretengui educar al lector en un dogma, donar-li mastegada la resposta considerada correcta, no sigui que acabi matant a la seva àvia.