Carmen Salas Periodista

A la societat hi ha molts temes dels quals costa parlar, que resulten incòmodes treure en una conversa, ja sigui familiar o d’amics. Són aquelles qüestions considerades tabús per raons culturals o socials i que poca gent s’atreveix a debatre en públic. La llista és molt llarga: avortament, religió, abusos infantils, tendències polítiques i/o sexuals, racisme, mort, prostitució, sida, càncer, masclisme, etc. Però, de tant en tant, es produeix un esclat, una esquerda en el pensament majoritari i algú treu un d’aquests temes de l’amari, com per exemple una qüestió que ha fet tremolar els estereotips existents al voltant de la maternitat i que ha pujat esglaons en la llista dels top de temes maleïts: les mares que es penedeixen d’haver-ho sigut.

Quan semblava que ja teníem superat el fet que hi ha dones que no volen ser mares, ara hi ha qui gosa contradir unes vivències que ningú volia plantejar-se d’una altra manera. Mai. És possible que una dona es penedeixi de tenir fills? I que això no vulgui dir que sigui una mala mare? Malgrat el que alguns es neguen a admetre, la resposta és un rotund sí. 

Per sort, hi ha dones que comencen a perdre la por a ser qualificades d’egoistes i de mares desnaturalitzades i reconeixen obertament que encara que estimen els seus fills si poguessin, no els haurien tingut. El sentiment de culpa és gran, a qui li pots confessar que els teus fills et fan nosa, quan el cert és que elles haurien volgut prioritzar la seva llibertat personal per davant de la maternitat?

Que alcin les seves veus ha estat possible gràcies a alguns estudis que s’han fet sobre aquesta problemàtica, però sobretot a l’assaig que la sociòloga israeliana Orna Donath, Madres arrepentidas va escriure fa un parell d’anys i les mares penedides van sortir a la llum mediàtica.

Davant d’aquesta realitat, alguns es neguen a admetre-la, d’altres intenten buscar raons en traumes passats o en la manca de corresponsabilitat dels homes pel que fa a la cura dels fills, i d’altres directament tracten aquestes dones com a monstres. Però el cert és que no trobo que s’hagin de justificar per sentir-se així, i si en un moment donat no es van qüestionar el fet de tenir descendència perquè se suposa que és el que toca fer si ets dona i estàs en edat fèrtil, i ara s’adonen que si tornessin al moment de decidir prendrien una decisió menys popular, doncs no passa res. Estimen els seus fills, els cuiden, però si algú els hagués deixat mirar la situació des d’una perspectiva més àmplia i sense pressió, haurien dit que no, perquè no senten l’instint maternal i perquè no troben que la seva vida hagi de girar al voltant d’aquest fet.

A mi no m’escandalitzen aquests sentiments, i el fet de ser una mare feliç amb la seva experiència ni m’autoritza ni el contrari per comprendre-les. Hi ha però, dones que sí s’han sentit atacades, agredides i que rebutgen el pensament de voler que els seus fills desapareguin encara que se’ls estimi amb bogeria. Jo crec que ja és hora que mirem les dones com a ésser humans i no únicament com un instrument reproductiu.

De fet, les trobo molt valentes, primer, per ser capaces de reconèixer aquests sentiments a si mateixes i després per compartir-los. Segur que ajuden a algú que encara no s’ha donat permís ni de pensar-ho.