Francesc Guillaumet Periodista

Quan acabava d’escriure l’article de la setmana passada la realitat, canviant per naturalesa, em va corregir al cap de poc. El conseller d’Interior, Miquel Buch, i la consellera de Salut, Alba Vergés, acabaven d’anunciar que s’enduria el confinament de Lleida ciutat i de set poblacions més del Baix Segre. El motiu, blindar la progressió de casos de coronavirus que s’han donat des de Sant Joan. No cal dir que la indignació que va generar la mesura va ser colossal. Però ràpidament es va passar del disgust a la incertesa al comprovar, de matinada, que un jutge havia tombat les mesures del Govern i que, per tant, la cosa continuava igual que estava: amb el confinament perimetral de la comarca del Segrià.

Aquesta és la crònica de les darreres hores d’un diumenge (el de la setmana passada) que va agafar per sorpresa a molta gent. Deia Carles Porta al seu llibre Tor. Tretze cases i tres morts que els juliols, a Tor, són tràgics. Ho deia perquè tots els fets lúgubres que han marcat la història d’aquest poble pallarès que limita amb Andorra han passat en juliol. Parafrassejant Carles Porta es podria dir que a Lleida, darrerament, el juliol tampoc li és propici. Ni el juliol ni els caps de setmana, que és quan s’anuncien les mesures que després tindran una marcada transcendència en la realitat de les terres de Ponent que tant bé va definir Josep Vallverdú. No en va, el confinament perimetral de la comarca del Segrià (una mesura que va agafar molts lleidatans a la platja de Salou o Cambrils o a punt d’anar-hi) es va anunciar el dissabte 5 de juliol mentre que l’enduriment de les mesures que ja s’anunciaven com un mantra des d’aquell dia es van comunicar el diumenge 12 de juliol a la tarda. 

Arran de l’estira-i-arronsa entre Govern i jutjats (es veu que cada mesura d’aquestes característiques les ha de validar un jutge) Lleida va viure amb incertesa durant 48 hores. I és que no només estava desconcertada per unes mesures que tallen d’arrel una activitat econòmica ja de prou sí depauperada pels mesos de confinament sinó per no saber del cert si tot allò entraria en vigor o si no. Finalment el Govern va tirar pel dret, va armar una arquitectura jurídica que li permetés actuar de corassa i el dimarts al matí va aprovar per decret llei l’enduriment de les mesures a Lleida ciutat i set pobles del Baix Segre. Altre cop la gent (i la premsa) vam estar pendents del jutjat fins a darrera hora. A les dues del matí encara no havia resolt (ho va fer cap a les tres) i tot i validar la majoria de mesures que havia decretat el Govern, com el tancament de terrasses o l’obligació de tenir cita prèvia per anar a comprar al comerç minorista, en va deixar fora la població de Massalcoreig a l’entendre que la poca incidència de casos de coronavirus en aquesta població del Baix Segre no justifica unes mesures d’aquesta envergadura.

Això passava la matinada de dimecres i l’enduriment del confinament entrava en vigor aquell dia a les quatre de la tarda. Lògicament el teixit econòmic de Lleida va sortir en tromba contra la mesura. La Cambra de Comerç i diversos col·legis professionals van exigir dijous en roda de premsa que s’aixequés el confinament i que, en tot cas, s’optés per mesures més quirúrgiques en els llocs en els que es detecti el problema. Mentrestant els casos de coronavirus continuen creixent. El cap de la planta de Covid-19 de l’Hospital Arnau de Vilanova, el doctor Morales-Rull, avisava divendres passat que la mitjana d’edat de les persones afectades ha crescut exponencialment en els darrers 10 dies, de manera que la gent més jove (normalment asimptomàtica o amb símptomes molt lleus) podria estar contagiant si no vigila la gent del seu entorn de més edat. La prudència, doncs, és la primera consellera en aquest cas. Distància social, mascaretes i la reducció de la vida social (ara ja limitada en moltes poblacions per les mesures del Govern) hauran de ser de compliment obligat en els propers dies perquè això no avanci més. 

D’altra banda també cal tornar a trencar estereotips. Ni pagesos ni temporers (un col·lectiu especialment afectat per la pandèmia) en tenen la culpa. El que hauria calgut és una millor planificació de l’Administració per fer front a una problemàtica, la de la campanya de la fruita, que Lleida viu cada any i que ara ha transcendit amb força pel problema afegit que li dóna la pandèmia. A més, a l’hora d’acabar aquest article estava previst que s’aixequés ja el confinament perimetral del Segrià que la Generalitat havia aplicat ara fa 15 dies i el desconcert es viu ara als pobles de la Noguera baixa i el Segrià pels que s’ha aplicat unes altres restriccions, més suaus que les de Lleida, però en definitiva restriccions. Unes mesures, per cert, que el jutge també va tombar en part a l’entendre que ni l’àrea de Ponts ni la d’Artesa de Segre calia que hi fossin per la gairebé inexistent presència de casos. I malgrat totes les crítiques que es puguin fer (que se’n poden fer, i moltes) també caldria posar les coses en context. El que s’està fent és lluitar contra un virus. No és qüestió menor i segur que s’han comès (i es cometran) molts més errors. El que està clar és que aquest estiu no és com els altres i ja es dóna per pràcticament perdut a les terres de Ponent. Cal confiar que vindran dies millors i esperar que encara que sigui a mig o finals d’agost la cosa millori i es pugui començar a deixar enrere aquest malson. Almenys, fins al pròxim rebrot, pel que potser (i emfatitzo el potser) ja estarem més preparats.