En l’esport i en la vida, no és el mateix
Hi ha entrenadors, esportistes, dirigents que construeixen aquestes condicions perquè es doni un esport de qualitat de veritat, mentre que hi ha uns altres que potser el venen però no el desenvolupen com toca. Perquè una cosa i una altra, no és el mateix, encara que a ulls dels no-experts pogués semblar-ho.
Quan penso en aquestes coses recordo una història que em van explicar de l’època de l’Antiga Grècia dels filòsofs que encara ara marquen la base del nostre pensament crític i constructiu. Diu així: Quan s’estava construint el Partenó d’Atenes, un dels pensadors de l’època, sumit en les seves reflexions, passejava pels voltants de la construcció. En el seu habitual passeig matinal, es va trobar a un treballador que estava amb el seu cisell i martell colpejant una roca. A això que el filòsof li va preguntar al bon home que què estava fent. «És que no ho veus? Estic picant pedra!», va dir el picapedrer. L’erudit va assentir amb el cap i va continuar amb el seu passeig. Una mica més endavant, el filòsof es va trobar amb un altre treballador de la roca, que també estava amb el seu cisell i el seu martell donant-li a un petit penyal. El pensador, li va tornar a preguntar a aquest altre bon home que què estava fent. L’altre picapedrer va contestar: «És que no ho veus? Estic construint el Partenó!». L’erudit va assentir amb el cap i va seguir amb els seus pensaments.
No és el mateix picar pedra que fer el Partenó. Encara que semblin que tots dos picapedrers estaven treballant igual, no és el mateix.
En l’esport de base passa igual: no és el mateix aquest entrenador que busca el millor per a cadascun dels seus esportistes, que aquell que és aquí per alimentar el seu ego, sense tenir en compte a les persones que entrena. Ni tampoc és igual aquest esportista d’elit al qual l’apassiona el seu treball i cerca amb il·lusió el millorar dia a dia gaudint cada moment, que a aquest altre al qual l’esport ja només és un treball. Ni a aquesta persona que treballarà cada dia amb il·lusió, que al qual ho fa per obligació. No és el mateix, per descomptat.
És responsabilitat de tots (sobretot de cadascun), generar aquestes condicions perquè la gent, de veritat, vulgui construir el Partenó, en lloc de només picar pedra. Els que manen (entrenadors, caps, líders…), d’una banda, hauran de crear aquest entorn on les persones se sentin a gust, amb exigència controlada perquè la creativitat flueixi en el seu cas i es doni el màxim amb il·lusió. I els que curren, bé sigui esportistes, treballadors, membres d’un projecte… També es podran plantejar reptes il·lusionants, a través d’aquesta sensació de pertinença, d’implicació, d’il·lusió, passió perquè tots sentin que de veritat construeixen el Partenó.
I ja, en el dia a dia, el la nostra vida diària, no és el mateix afrontar-la cada dia amb illusió, amb sensació de creixement, que no.
A vegades, tinc la sensació que la societat en general s’oblida del realment important, que som les persones. I el veritable focus l’hauríem de posar en cada persona, com viu aquests moments i com els afronta. Perquè, en l’esport i en la vida, no és el mateix picar pedra que construir el Partenó.