Consultori fiscal
Aquesta setmana volem compartir amb els lectors la Sentència número 7-2020 del Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, en relació a la deducció de l’Impost General Indirecte sobre béns pel gaudi dels socis sense contraprestació.
Per resoldre aquest recurs s’ha tingut en compte que l’article 4 de la LIGI estableix que estan subjectes a l’impost els lliuraments de béns i les prestacions de serveis realitzats en el territori andorrà per empresaris o professionals a títol onerós, amb caràcter habitual o ocasional, en el desenvolupament de la seva activitat econòmica, amb independència de la finalitat o dels resultats perseguits en l’activitat econòmica o en cada operació.
I, d’acord amb l’article 5 de la mateixa norma, són activitats econòmiques les que impliquen l’ordenació per compte propi de factors de producció materials i humans o d’algun d’aquests factors de producció, amb la finalitat d’intervenir en la producció o la distribució de béns o en la prestació de serveis. Igualment estableix que l’activitat d’arrendament de béns té la consideració d’activitat econòmica.
D’altra banda, l’article 47 disposa que la base de tributació de l’impost està constituïda per l’import total de la contraprestació de les operacions subjectes procedents del destinatari o de terceres persones, si bé els obligats tributaris poden deduir les quotes de l’impost que hagin suportat en la adquisició de béns o serveis rebuts relacionats amb el desenvolupament de les seves activitats econòmiques (article 61).
D’altra banda, l’article 63, apartat 1 de la LIGI estableix que els empresaris o els professionals no poden deduir les quotes de l’impost suportades o satisfetes per les adquisicions o les importacions de béns corrents o serveis que no s’afectin de manera exclusiva a la seva activitat empresarial o professional subjecta a l’impost, i que en qualsevol cas sí que podran deduir les quotes suportades en relació amb la seva activitat empresarial o professional efectuada fora del territori d’aplicació de l’impost i que haurien donat dret a deducció si s’haguessin efectuat dins el mateix territori.
Tanmateix, l’apartat 2 del mateix article disposa que les quotes suportades per l’adquisició, la importació, el lloguer o la cessió d’ús per un altre títol de béns d’inversió que s’utilitzin en tot o en part en el desenvolupament de les activitats empresarials o professionals subjectes a l’impost previstes a l’apartat 1, es poden deduir en la mesura en què aquests béns o serveis hagin de ser utilitzats previsiblement, d’acord amb criteris fonamentats, en el desenvolupament de l’activitat empresarial o professional subjecta a l’impost. És a dir, no es permet la deducció de qualsevol quota de l’IGI, sinó la derivada de l’adquisició de béns dedicats de forma fonamentada a l’activitat de la societat subjecta a l’impost.
Com s’ha dit, la tesi de la part agent és que l’IGI per l’adquisició dels béns és deduïble compte tingut que l’activitat de la societat és la gestió i explotació del seu propi patrimoni, i que els béns adquirits es van llogar al soci, que anava pagant la renda pactada mitjançant un descompte mensual del préstec que havia contret amb la societat. Tanmateix, aquesta posició no pot ser compartida. En efecte, com al·lega la representació del Govern, la societat agent no ha pogut demostrar fefaentment que l’adquisició dels béns immobles estava relacionada amb el desenvolupament de les seves activitats econòmiques i, en conseqüència, que l’IGI pugui ser deduïble. I es que, en el present cas, l’ús i el gaudi dels immobles l’efectuen els propis socis, des del mateix moment de la seva adquisició, sense que consti l’ús previ per tercers, mitjançant, per exemple, per un contracte de lloguer. Tampoc es van comprar els immobles per la seva posterior venda a un tercer. La finalitat de la compra va ser que l’immoble es destinés a ser el domicili familiar dels socis, per la qual cosa no es pot sostenir que es van adquirir i destinar al desenvolupament de l’activitat empresarial o professional subjecta a l’impost. Endemés, el suposat deute del soci únic, amb la societat –la liquidació del qual es sosté per l’agent que s’anava liquidant amb la condonació de les quotes del lloguer– tampoc ha estat acreditat. En aquestes circumstàncies no es pot considerar que estigui acreditat que els immobles s’hagin dedicat a les activitats pròpies de la societat, en canvi, sí que ho està que l’apartament constitueixi el domicili familiar dels socis, i sense que existeixi prova fefaent que es pagui una renda per la seva ocupació –més enllà de les factures elaborades per la pròpia societat agent–, o que existeixi un deute d’un dels socis envers la societat. Aquestes circumstàncies obliguen a entendre que l’adquisició dels immobles es va fer pel gaudi personal dels seus socis, la qual cosa impedeix que l’IGI pugui ser deduïble per la societat adquirent.