Francesc Guillaumet Periodista

És dissabte al matí. S’anuncia que Torra i tot el Govern de la Generalitat estan reunits d’urgència. A priori s’explica que han de decidir mesures contundents per fer front al rebrot de coronavirus que s’ha detectat al Segrià. No tarda gaire en saltar la notícia. L’Executiu anuncia el confinament perimetral del Segrià i ho fa poques hores després que la Consellera de Salut hagués visitat Lleida i hagués negat aquesta possibilitat. De fet, l’alcalde de Lleida, el republicà Miquel Pueyo, s’assabenta de la mesura poc abans que es fes pública per una trucada del vicepresident del Govern, Pere Aragonés. Com és d’esperar, els nervis afloren a la capital del Segrià. Així comença una setmana en la que Lleida ha estat notícia a tots els informatius catalans i de l’Estat, una ciutat i una comarca amb 210.000 persons (la meitat de tota la demarcació) que encara està a l’espera del que pugui passar en els propers dies.
A mig matí de dissabte 4 de juliol el desconcert és total. Molts lleidatans i lleidatanes havien agafat el cotxe i se n’havien anat a Salou o Cambrils. És normal. Sempre s’ha dit que mitja Lleida es desplaça a la Costa Daurada quan arriben els dies de vacances. Compareix el Conseller d’Interior, Miquel Buch, per explicar que la mesura es farà efectiva a les quatre de la tarda i aclareix que tothom que acrediti residència al Segrià podrà entrar sense problemes a la comarca. Mentrestant es van succeint imatges poc tranquil·litzadores. El dia abans es va muntar, per sorpresa de tothom, un hospital de campanya davant de l’Arnau de Vilanova, que és el centre sanitari de referència per Lleida i la Franja. I poc després d’anunciar el confinament perimetral els Mossos d’Esquadra munten un centre d’operacions a l’alçada de Vila-Sana amb centenars d’efectius i fins i tot un helicòpter. L’escenificació és total. A ningú se li escapa que la cosa és greu tot i que es pot intuir, també, una sobreactuació del Govern un cop ha pres les regnes (que mai li haurien d’haver estat vetades) de la situació. 
Durant el cap de setmana es van succeint les declaracions i contradeclaracions (també els testimonis de centenars de lleidatans que no poden marxar de vacances tot i tenir-les programades i d’altres que estan a fora i es pregunten si podran arribar). Dilluns al matí comprovo en primera persona la situació. Un control de Mossos d’Esquadra a l’alçada de Corbins em recorda que el moment és anòmal. «On va?», em pregunta educadament l’agent que s’encarrega de controlar l’accés a Lleida venint de Balaguer. “A treballar», li contesto jo ensenyant l’acreditació del diari. “Endavant, que tingui un bon dia», em respon. Dic que la situació és anòmala perquè entre la Noguera i el Segrià, o entre el Pla d’Urgell i Lleida no hi ha hagut mai cap frontera. Probablement no sobtaria tant la imatge a un ciutadà andorrà o de la Seu que dia a dia passen la frontera de la Farga de Moles més ràpid o més lentament segons la cua que hi hagi a la duana. Però no. Aquí no hi havia hagut mai cap frontera. A l’entradaa a Lleida la situació és l’habitual. Abans d’anar al diari em passejo per l’Eix Comercial, que és l’artèria principal de la ciutat i un lloc de primer ordre per percebre el pols de la ciutadania. S’hi veu tranquil·litat. Això sí. Molta menys gent que l’habitual i pràcticament tothom amb mascareta. En paral·lel, però, comencen a arribar notícies preocupants. El nombre de casos de coronavirus continua creixent de forma exponencial i les autoritats sanitàries fan una crida per demanar professionals. A l’Hospital Arnau de Vilanova hi ha una planta dedicada al coronavirus que ja està plena i es disposen a obrir la segona (a finals de setmana se n’obrirà una altra si hi ha prous sanitaris per fer-ho). Les xarxes socials bullen. És normal. En la nostra societat 2.0. el pols de la vida s’expressa en gran part a través del mode virtual. Es comença a intuir, cada vegada amb més força, que hi ha una part de la societat que comença a estigmatitzar els temporers. Lleida està en plena campanya de la fruita i la població creix de manera exponencial durant aquests dies de l’any. Entre maig i juny moltes persones s’han agrupat dormint al carrer en ple centre històric de Lleida. No és nou. Lamentablement passa cada any. Hi ha temporers que esperen l’obertura d’un pavelló per poder-hi pernoctar (es va obrir a principis de juny) altres que tenen l’estança assegurada des de cada any als seus llocs de treball perquè fa anys que venen i uns tercers que no tenen papers i que, per tant, no poden treballar. El drama humà és evident. És obvi que l’Administració potser no ha fet prou bé les coses i no s’ha  avançat a una situació que calia preveure però ni els temporers (que venen a Lleida per guanyar-se la vida) ni els pagesos, que fa anys que pateixen una vergonyosa crisi de preus en tenen la culpa. Són, això, sí, un col·lectiu més afectat precisament perquè les seves condicions de vida no són tan còmodes com les de la resta de la ciutadania, que d’altra banda també agafem el coronavirus. I sinó només cal tenir en compte que han crescut exponencialment els contagis entre els joves d’entre 15 a 25 anys. Tots hi estem exposats en això i ningú té la culpa d’agafar un virus reconsagrat que ens fa anar a tots de corcoll. 

Acabo aquest article. Són quarts de deu del matí de diumenge. Des de fa dies al Segrià s’especula amb un hipotètic enduriment del confinament. Sembla ser que el president Torra és dels més partidaris de fer-lo domiciliari, com en els dies més durs de la pandèmia. S’explica que els consellers d’ERC s’hi oposen. Torra es deu escoltar Oriol Mitjà, l’epidemiòleg que sí és partidari d’optar per aquesta via, ni que sigui selectivament. Els sectors econòmics del Segrià, com és lògic, surten en tromba contra aquesta possibilitat. Un confinament així seria letal per una economia amb respiració assistida des del març. A les cinc compareixen per sorpresa els consellers Buch i Vergés. Finalment s’opta per endurir el confinament de Lleida ciutat i de set pobles més del Segrià mentre que continua la barrera perimetral a tota la comarca. Pinten bastos. La setmana que ve hi tornem.