Francesc Guillaumet Periodista

Tot plegat sembla un malson de mai acabar. Quan ja fa dies que al Pla de Lleida (que no al Pirineu, que és una altra cosa) ens pensàvem que ja sortíem de la desescalada, de cop i volta, han començat a proliferar brots de coronavirus. De fet, si s’escolta els informatius o es llegeix els diaris, sembla que no hi hagi més casos que els de Lleida, quan segurament hi deu haver brots més nombrosos. Més que res perquè Lleida té uns 400.000 habitants. Ni més ni menys. I la cosa no dóna per tant. Però en fi. El cas és que hi són i que les autoritats sanitàries fan bé de posar tota l’atenció en intentar controlar-los perquè això no vagi a més. Ni que sigui, com va passar dissabte per sorpresa, confinant el Segrià. I això vol dir, ni més ni menys, que la meitat de la població de la demarcació que engloba la plana i el Pirineu.

De moment, la consellera de Salut, Alba Vergés, va venir divendres a Lleida per explicar en una llarga roda de premsa la situació a les terres de Ponent, que a més està immersa de ple en la campanya de recollida de la fruita, un dels puntals de l’economia d’aquestes terres. Menció a part mereixen les imatges de gent dormint al carrer (com passa cada estiu tot i que ara ja s’hi comença a posar remei) i que és una realitat dolorosa que es troben els ajuntaments en primera línia però que no es pot arreglar sense el concurs de l’Estat. Més que res perquè hi ha moltes persones que no disposen de papers i que, per tant, no poden treballar. És cert que alguns brots s’han detectat en empreses fructícoles i agroalimentàries però n’hi ha hagut d’altres que també han generat la preocupació de les autoritats. Una, que a mi personalment em dol en l’ànima, és la que s’ha detectat en un alberg de persones sense sostre que fa una feina gegantina i que mai se li podrà agrair prou la seva tasca. Sempre plou sobre mullat, que diu l’adagi.

En un altre cas, a la Val d’Aran, ha estat la celebració d’una barbacoa la que ha generat un altre brot mentre que a Lleida ciutat també s’ha confinat un bloc de pisos del centre històric. Fet i fet ha portat les autoritats sanitàries a fer una recomanació molt seriosa que tothom hauria de tenir en compte. El que va venir a dir la consellera de Salut, Alba Vergés, divendres passat a Lleida és que la gent ha de fer menys vida social en aquests circumstàncies. La titular de Salut va emplaçat a suspendre sopars, dinars i activitats amb molta gent per fer-ho en versió més reduïda, talment com es va demanar que es fes durant una revetlla de Sant Joan que va ser totalment atípica. I és que això que passa a Lleida, amb vuit brots que han fet saltar les alertes de Salut, pot passar a tot arreu, de manera que tinc la sensació que el discurs que la consellera assajava des de l’Hospital Arnau de Vilanova anava dirigit a tota la ciutadania del país. El fet és aquest. El coronavirus no ha marxat ni amb la calor. I que aquest virus sigui capaç de viure i de transmetre’s amb una temperatura que escalda les pedres, com passa a l’estiu a les terres de Ponent, vol dir que no es comporta com qualsevol altre virus respiratori com ens havíem arribat a pensar. Per tant, tots plegats ens hem d’acostumar a viure amb el coronavirus, a interioritzar que ha arribat per quedar-se fins que no hi hagi una vacuna o un tractament efectiu que en minimitzi les conseqüències i confiar en la bona feina dels sanitaris, als que mai es podrà agrair prou la seva dedicació. Per tant, fins que tot això no passi cal aplicar distància social, usar la mascareta per sistema allí on no es puguin garantir les distàncies de seguretat, rentar-se les mans habitualment ja sigui amb gel hidroalcohòlic o amb aigua i sabó, que tota la vida ha anat bé, i actuar amb responsabilitat. Si la consellera diu que a Lleida hem de fer menys vida social hem de fer els possibles perquè així sigui. Això no vol dir que no es pugui fer res. Es pot fer el que sigui possible. I fer-ho amb prudència i mesura pensant que el confinament del Segrià pot ser la medicina que apliqui el Govern a la resta de les comarques de Ponent si la cosa es desmadra. Per tant, cal aplicar el sentit comú, evitar la reunió de grans grups de gent i fer cas dels consells que es dóna dia a dia el Govern, que per alguna cosa està assessorat per experts. Només així podrem començar a acotar aquest virus reconsagrat que ara per ara ja no sabem si va arribar al març, si ho va fer al gener o si la Xina ja n’era plena l’agost passat, d’acord amb la hipòtesi que ha llançat un estudi de la Universitat de Hardvard fixant-se en l’afluència inusual de cotxes als hospitals del gegant asiàtic l’estiu passat. 

Fet i fet, doncs, hem de tenir clar que això serà llarg. Allò que en diem la nova normalitat és una de les poques certeses que tenim en aquesta vida. Ara per ara, i fins que s’hi posi remei, res serà ben bé com abans i com més aviat ens en fem a la idea més d’hora podrem començar a mirar el futur amb més optimisme, que al capdavall l’ésser humà sempre s’ha caracteritzat per una gran adaptació a les circumstàncies. El que cal, doncs, és tenir cintura, flexibilitat i capejar el temporal com més bé es pugui.

Ara per ara, doncs, als que vivim més enllà de les valls (i més concretament a les terres de Ponent que va definir Josep Vallverdú com a realitat geogràfica i cultural) ens toca tenir una mica més de paciència, recordar que passi el que passi hi han hagut dies més durs com els del confinament de març i abril, i confiar que tot anirà més bé d’ara endavant. Això sí. Fent bondat i tenint en compte, com va dir el president Pedro Sánchez fa poc, que tota persona pot ser un «mur» o una font de contagi del coronavirus. De la responsabilitat personal de cadascú en depèn, doncs, que això sigui més curt o més llarg. El que està clar és que aquest és l’estiu més difícil de les terres de Ponent.