Omar el Bachiri Psicòleg clínic

L’amor és fantàstic. És una font d’energia per fer qualsevol cosa. Ens manté motivats per anar a treballar, emprendre projectes i fins i tot per a superar qualsevol obstacle. Però, què passa quan s’acaba i es transforma en odi i rancor?
Estic parlant del divorci com a funció instrumental. Quan no s’usa per posar fi a la relació sentimental, sinó, com una font econòmica. Es comença una guerra per les possessions materials. Tant les teves coses, com les meves, em pertanyen. Tu no tens dret a res i faré tot el possible perquè així sigui.

A causa d’aquests sentiments autodestructius, la factura final del divorci s’incrementa considerablement. S’afegeixen els serveis dels advocats, notaris, psicòlegs, detectius privats, etc. Donant com a resultat, moltes vegades una situació financera mai imaginada per la parella. Sobretot si tenen fills menors d’edat. Es lluita per la seva custòdia en els jutjats. S’ha passat de l’amor a l’odi i de l’amistat a la indiferència. El que al principi era una relació basada en l’amor i el respecte, ha passat a ser una relació d’odi i d’interès econòmic. A nivell financer, les despeses es multipliquen perquè cadascun té el seu propi habitatge. 
No és el mateix pagar un lloguer de 750 euros entre dos, que fer-ho individualment. Igualment per a la despesa de la llum, la quota d’internet, del telèfon, etc. Tampoc serà suficient disposar d’un vehicle, ara han de tenir cadascun el seu propi. Amb els seus respectius costos de manteniment i a més, qualsevol bonificació familiar es perd. Si més no, per a qui es queda sense la custòdia dels fills. La gestió dels diners i del temps es converteix en una font d’estrès. La persona ha d’encarregar-se de la llar. Netejar l’habitatge, pagar les factures, fer les compres, passar temps amb els seus fills. Els vol portar al parc, a classes de repàs, a practicar activitats extraescolars, etc. A sobre, ha de trobar temps per a ella mateixa. Per no aïllar-se del seu entorn. De les seves amistats i familiars. Un factor de summa importància perquè no s’ha d’oblidar que els fills creixen i abandonen la llar. Van passant els dies, les setmanes, els anys i si la persona es descura física o mentalment, té moltes possibilitats de no poder gestionar l’estrès esmentat anteriorment. Quan no hi ha oci, la ment no troba cap forma d’evasió temporal per deixar de costat les obligacions.

Això que acabo d’explicar és la gestió del temps. Entre dos és bastant senzill de coordinar. Tant l’agenda diària com la setmanal però, individualment és una altra cosa. No planificar les tasques, condueix a desbordar l’agenda i això es tradueix en frustració i desesperació. No hi ha temps per a res. T’aixeques per anar a treballar i quan és l’hora d’anar a dormir, t’adones que no has fet res de profit. Només córrer d’un costat a un altre i així tota la setmana.

Un altre escenari possible és quan la parella té una hipoteca conjunta. En aquest segon cas, la situació s’agreuja encara més. Principalment per a qui ha d’abandonar el domicili familiar perquè, a part de pagar un lloguer ha de contribuir en la hipoteca i les despeses generades pel seu manteniment. La comunitat de veïns i impostos. Després, un altre factor afegit són les pensions. Tant la de manutenció dels fills com a vegades, la de compensació a la parella. Aquí surten perjudicats tots dos. Principalment qui ha d’abonar-les i si no es fa càrrec de l’obligació, el perjudicat és l’altre membre. La persona es troba amb el mateix ingrés però, amb el doble de despeses. 

Sent més explícit, si tots dos membres no guanyen més de 2.000 euros cadascun, la seva vida donarà un gir cap a la precarietat econòmica. S’endinsa en l’espiral de comptar fins a l’últim cèntim abans de gastar. Per a poder arribar a fi de mes. S’han acabat les despeses supèrflues. Es compra el necessari per a sobreviure. A aquestes despeses se li afegeixen haver de moblar l’habitatge al confort dels fills. Per a quan estiguin en ell, es trobin còmodes. Perquè la situació més típica és que passin uns certs dies a casa de cada progenitor. De cop i volta, han passat de viure amb tots dos a fer-ho amb només un d’ells alhora. És aquí quan els progenitors han de fer de psicòlegs i intentar que els fills entenguin la situació i s’adaptin tan bé com sigui possible.
Després, respecte a l’educació exercida per part dels progenitors, no és el mateix educar a un fill entre els dos, que fer-lo per separat. Cal gestionar els moments agradables amb els conflictius. Saber imposar l’ordre i al mateix temps reforçar les conductes encertades. En definitiva, saber alternar ser el policia bo amb ser el policia dolent. Moltes vegades, encara tot i tenint aquesta part sota control, s’afegeix el factor laboral. La persona pot afrontar el factor econòmic però, no disposa del temps necessari per a cuidar del seu fill. Llavors, es planteja la possibilitat de modificar el seu horari laboral i fins i tot de canviar de feina, donant com a resultat en certes ocasions una pèrdua de poder adquisitiu però, tot i així es guanya prou per a cobrir les despeses. 

És una elecció que es fa. Guanyar menys diners per a tenir més temps lliure. Per millorar la qualitat de la relació amb els fills. Les prioritats han canviat. La vida de la persona separada ha d’adaptar-se a la dels fills. El divorci mal intencionat és com un huracà. Arrasa amb la teva vida, et desestabilitza per complet i pot conduir-te a la ruïna.