Francesc Guillaumet Periodista

El 10 de juliol del 2010 els carrers de Barcelona eren plens a vessar. La manifestació convocada pel mateix Govern de la Generalitat per protestar contra la sentència de l’Estatut del 2005 va desbordar els propis organitzadors. «Som una nació. Nosaltres decidim» deia la capçalera de la marxa encapçalada pel llavors president José Montilla. Aquesta era la resposta a la sentència del Tribunal Constitucional feta pública el 28 de juny que retallava la Carta Magna que el Parlament de Catalunya havia aprovat amb tres quartes parts dels diputats i diputades, que el Congrés dels Diputats havia validat amb la mateixa fórmula (després de passar-li el «ribot», com va dir Alfonso Guerra) i que la ciutadania havia refrendat en referèndum. Tot plegat, un error de dimensions colossals que va obrir la porta a una altra reivindicació que ha arribat per quedar-se.
A partir d’aquell «no» a l’Estatut el catalanisme va començar a mutar a marxes forçades. D’alguna manera va abandonar el seu objectiu històric (que era el de contribuir a la modernització d’Espanya) per encetar un altre camí. El carril central de la política catalana (el main stream) ja no era el de tota la vida. El peix al cove havia quedat com a rèmora del passat i es va passar a reivindicar una altra cosa. Simple i netament, la independència. La possibilitat que Catalunya esdevingués un Estat. No federal, sinó un Estat amb tot els ets i uts. Com Andorra, Dinamarca o França. 
Ras i curt. Aquesta va ser d’alguna manera la conseqüència d’aquella sentència que va tardar molts anys en arribar i que va ser el colofó a una campanya sense precedents que el PP havia engegat a tot l’Estat per recórrer l’Estatut al Tribunal Constitucional. «De aquellos polvos estos lodos», que es diu en castellà. De poc va servir que el llavors líder popular a Catalunya, Josep Piqué, intentés participar dels inicis del debat estatutari. Ho feia des d’una posició crítica però tanmateix responsable. Sense anar més lluny Piqué, un dels cervells més ben moblats que ha tingut la dreta a Catalunya, va assistir a la primera cimera que el llavors president Pasqual Maragall va convocar al Castell de Miravet per començar a tramitar l’Estatut. Hi eren tots llavors a la Ribera d’Ebre, tots els partits que havien d’ajudar a construir una Catalunya que d’alguna manera es donava la darrera oportunitat de pacte amb l’Estat. 
De fet aquell Estatut era això, una aposta quasi federal que Maragall va impulsar després que José Luís Rodríguez Zapatero li digués allò de: «Pasqual apoyaré el Estatut que salga del Parlament de Catalunya». Aquell text, per simplificar-ho, proposava una relació bilateral entre Catalunya i l’Estat i comptava amb l’aprovació del PSC, de CiU, d’ERC i d’ICV. Després, al referèndum ERC se’n va desmarcar i va optar pel «no» al no acceptar que el text ja quedés escapçat al Congrés dels Diputats arran de la reunió que van tenir Zapatero i Mas (i de la que va quedar exclòs Maragall). Tanmateix però el text es va aprovar i es va votar en referèndum. 
La llarga espera que hi va haver entre l’acceptació a tràmit del recurs al Constitucional i la sentència vergonyant d’un tribunal altament polititzat i amb alguns membres que ja havien esgotat el seu mandat, però, van donar pàtina d’humiliació al que la ciutadania havia decidit a través dels seus representants a corts i a través del seu vot en referèndum. Hi van ajudar moltes altres coses, com la foto de la Plaça de Toros de la Maestranza en la que els tres magistrats de l’ala més conservadora del tribunal es fumaven un puro pocs dies abans de la sentència (genial, la crònica d’Enric Juliana a La Vanguardia que acompanyava la imatge). I finalment va arribar la sentència. 
Ras i  curt es ventilava les parts més significatives del text i n’interpretava d’altres. Aquells dies alguna cosa es va trencar en les relacions Catalunya-Espanya. Mesos abans, el president José Montilla, poc sospitós d’independentista, ja va advertir de la creixent «desafecció» entre Catalunya i l’Estat. Definitivament, després de la sentència de l’Estatut el catalanisme va mutar en sobiranisme i en la seva part més majoritària i central va començar a reivindicar la consecució de l’Estat propi. Estem parlant del juliol del 2010. Només quatre mesos després CiU tornava a governar la Generalitat després de set anys de tripartit. I ho feia amb un Artur Mas que ja navegava sobre les directrius que va aprovar el Congrés del seu partit i que definia el «viatge a Ítaca» com a punt d’arribada. 
El missatge era clar. El que havia estat el principal partit del catalanisme des de la recuperació de la democràcia virava el rumb i passava de l’autonomisme al sobiranisme (ERC ho havia estat sempre). «No hi posarem límits en el dret a decidir», deia el president explicant que la primera etapa era la d’un pacte fiscal que aviat va quedar en via morta. L’11 de setembre del 2012 s’encetava un nou capítol de tot plegat, conseqüència en gran part de la sentència de l’Estatut. 
Els carrers de Barcelona es desbordaven amb la manifestació que havia convocat un nou actor de la política catalana, l’Assemblea Nacional Catalana. El lema deia així: «Catalunya, nou Estat d’Europa». Començava un Procés que ha portat consultes com la del 9-N i referèndums com el de l’1-O, a més de presos polítics. El final de la història encara és incert però l’objectiu és clar. Tardarà més o menys i potser ja serà cosa d’una altra generació però el que està clar és que la idea de tenir un Estat propi (i no una autonomia) ha arribat per quedar-se.