El creditor i les seves circumstàncies
En aquests darrers temps, estan sorgint milions de creditors que intenten exercir el seu dret de crèdit sense èxit, ja que els seus deutors s’han convertit en insolvents d’un parell de setmanes per culpa de la crisi econòmica desencadenada per la maleïda Covid-19. El mil·lenari axioma legal llatí “pacta sunt servanda” és una regal tradicional del Dret que estableix jurídicament que els pactes han de ser sempre complerts i a més estrictament complerts en els seus propis termes. Constitueix aquest principi general del Dret, principi dels denominats tradicionals per eminents juristes, una manifestació de l’autonomia de la voluntat i l’ànima del negoci jurídic. Ara bé, un altre sintagma nominatiu en llatí és “rebus sic stantibus”, que constitueix un mecanisme de restabliment de l’equilibri de les prestacions. Es produeix quan, per circumstàncies sobrevingudes i totalment fora del poder d’actuació de les parts, a una d’elles li resulta absolutament impossible o onerós el compliment de l’obligació. Inclús, Henry Alfred Kissinger va afirmar en una ocasió que en un món independent, creditors i deutors s’arruïnen mútuament si es lliuren a proves de força.
Ara bé, què és un creditor? A l’antiga Roma es va utilitzar l’expressió “reus” per designar al creditor, i d’aquí es va derivar posteriorment la veu llatina “creditor o reus credenda”. Un creditor és la persona que ostenta el dret de crèdit. Aquest dret de crèdit consisteix en la facultat legal d’exigir al deutor el compliment d’una determinada prestació. També se’l denomina part creditora o subjecte actiu d’una obligació perquè és el titular de la part activa de la relació obligatòria. Com no pot existir un deutor sense creditor, anem a veure qui té dret a ser considerat creditor, quins són els seus drets i quines accions li estan permeses per recobrar el seu crèdit.
Un creditor és una persona que gaudeix del dret de crèdit o dret a exigir del deutor el compliment d’una prestació o obligació. En Dret es denomina creditor al titular de la part activa de la relació obligatòria. En termes jurídics se’l considera destinatari de la prestació i se’l denomina receptor o en llatí accipiens. El dret de crèdit també rep la denominació de derecho creditual i consisteix en una suma de facultats per a exigir una determinada conducta o prestació del deutor, encara que mai és un dret sobre l’objecte de la prestació.
L’obligació pot definir-se com la relació jurídica existent entre dos subjectes mitjançant la qual una persona, anomenada creditor, té la facultat d’exigir a una altra, denominada deutor, un determinat comportament positiu o negatiu. També es defineix l’obligació com aquella relació jurídica per la qual dues o més persones es comprometen a complir i adquireixen el dret a exigir determinades prestacions. Per tant, en l’obligació el deutor està subjecte a fer una prestació que el creditor té dret a exigir-li. Les obligacions es basen en el poder jurídic que s’atorga a una persona per exigir a una altra alguna cosa en virtut del vincle legal que vincula a una o més persones amb una altra o altres; el dret comú de la majoria de països europeus estableix que: “tota obligació consisteix en donar, fer o no fer una cosa”. D’aquesta manera, el creditor, gràcies al seu dret de crèdit, pot reclamar al deutor la prestació a la qual està obligat i respon amb tot el seu patrimoni.
Conseqüentment, obligació i dret són conceptes interrelacionats i complementaris com les dues cares d’una moneda.
Tal com es desprèn d’aquest precepte, la persona a qui correspon exigir la prestació es diu creditor, perquè si es tracta d’una relació obligatòria de caràcter contractual, confia en la persona de l’obligat, és a dir, el deutor, i en la seva voluntat i capacitat per complir la prestació. Des del punt de vista del deutor, l’obligació ve representada com el deure de complir una prestació; pel contrari, des del punt de vista del creditor, és un dret denominat “dret de crèdit”, que suposa pretendre del deutor una prestació econòmica. Des d’una perspectiva jurídica-patrimonial del deutor, l’obligació o deute constitueix una càrrega, o sigui un passiu que disminueix el patrimoni. Ara bé, pel creditor suposa un dret patrimonial o crèdit, que augmenta el patrimoni. No obstant, per poder considerar justificadament com a creditor a una persona física o jurídica, és necessari que aquell al qual denominem com a deutor s’hagi compromès de forma legal. Un individu es converteix en creditor d’acord amb un contracte, la signatura d’una lletra de canvi o pagaré, la realització d’un negoci, la concessió d’un préstec, o l’atorgament d’un crèdit.
En les obligacions dineràries, el creditor té dret a exigir de l’altra la prestació dinerària, i aquest es coneix com a dret de crèdit. No obstant, si el morós nega l’existència del dèbit, el creditor haurà de demostrar amb documents el seu dret de crèdit. La idea central és que l’èxit de les reclamacions que promogui un creditor perjudicat per la morositat del seu client dependrà fonamentalment de la forma en què es trobi documentat el crèdit impagat, és a dir, com es troben el documents mercantils següents: contractes, comandes, albarans, factures i instruments canviaris. Un axioma de l’eminent jurista romà Gayo diu: “Creditorum appelatione non hi tantum accipientur qui pecuniam crediderunt, sedamus quibus ex qualibet causa debetur”, que significa que no es pot exigir el pagament al deutor si no existeix un deute pecuniari amb causa certa i legítima.
Pel que fa a quan de temps es manté l’obligació de pagament i les qüestions legals relacionals amb el pagament d’un deute, són d’aplicació els preceptes del Dret de la majoria d’Estats de la Unió Europea, que entenen que les obligacions s’extingeixen pel pagament o compliment. A més, un deute no s’entendrà pagat si no quan s’hagués lliurat completament una cosa o feta la prestació en què consistia l’obligació.
Conseqüentment, l’obligació de pagament generada en el marc d’una relació mercantil es mantindrà indefinidament si el creditor interromp amb regularitat la prescripció extintiva del deute. El creditor està facultat pel Dret per reclamar judicial o extrajudicialment un deute dinerari, quan es compleixin els següents requisits: primer, que sigui legítim, que hagi estat originat per una operació comercial o negoci; segon, que sigui pecuniari, que té per objecte el lliurament d’una quantitat de diners; tercer, que sigui lícit, no provingui d’activitats delictives o il·lícites com el tràfic de drogues o la prostitució; quart, que sigui cert; cinquè, que sigui determinat, perquè existeixi un deute de diners ha de determinar-se la seva quantitat; sisè, que sigui líquid, la liquiditat és un concepte que només opera en les obligacions de diners i fa referència a la determinació concreta de la quantitat que s’ha de lliurar; setè, que sigui exigible, un deute és exigible quan no hi ha impediment legal que impedeixi la seva reclamació; vuitè, que estigui vençut, perquè un deute estigui vençut ha d’haver arribat el dia del seu termini o haver-se complert la condició, i finalment, que resulti impagat al venciment.
Per afegiment, un deute dinerari és aquell que està representat per una quantitat de diners en moneda de curs legal. Es considera vençut qualsevol deute representat en diners el termini de pagament del qual ja ha transcorregut. Per consegüent, una cop ha passat el venciment, aquest deute ja pot generar interessos de demora per haver-se retardat el deutor en la liquidació.
Per exemple, si una factura havia de ser abonada el dia 15 de gener i no ho va ser, a partir del dia 16 ja reporta interessos de mora, bé al tipus que les parts hagin pactat contractualment o al tipus d’interès moratori que estableixi la Llei. Un deute és exigible quan el compliment de l’obligació de pagament no depèn de cap condició i és lícit.
La determinació del deute ve referida a la seva liquiditat, i segons reiterada jurisprudència és líquida qualsevol quantitat que pugui ser determinada per una simple operació aritmètica, sense necessitat d’anar a una veritable liquidació.
Per exemple, si en un factura s’especifiquen 100 caixes de bombons a 25 euros pe caixa, per determinar la liquiditat del deute bastarà amb una simple multiplicació del total de caixes pel preu unitari per a obtenir la determinació del deute, o sigui, 2.500 euros. Per tant, la liquiditat d’un deute és un punt essencial en la reclamació dinerària.