Àlex Fusté Economista en cap Andbank

Les estimacions en el PIB real (des del punt màxim vist en el quart trimestre de 2019 i el mínim que veurem en el segon trimestre de 2020) es mouran entre el -8 i el -30 %:

• Segons els països: La cosa estarà entre el -8 % de Suècia, el -20/-30 % d'Itàlia, França, Espanya o el Regne Unit. Mentre que altres països com Alemanya i els Estats Units estaran al mig.
• Segons el desenvolupament de les regions: el món desenvolupat caurà un 15 % de mitjana, mentre que el món emergent caurà un 10 % (suportat pels països asiàtics que estan molt millor preparats per a pandèmies).

Hi ha dos factors que expliquen la gran diferència d'afectació econòmica:

1. Per la composició/especialització sectorial de cada economia. Els països amb gran pes en turisme i fabricació d’automòbils patiran més. En canvi, els països amb gran pes en Pharma, Food o IT Services, ho faran molt millor.
2. L'altre gran factor que explica la diferència en l'impacte econòmic és la gravetat del lockdown (tancament econòmic). Suècia, on la gestió més laxa de la pandèmia ha estat objecte de debat i la seva efectivitat en controlar-la no estarà clara fins d'aquí a uns quants mesos, ha donat com a resultat un cost econòmic molt més suau. Altres països asiàtics (millor preparats en capacitat de testatge, traçabilitat i material de prevenció, com Taiwan o Corea del Sud) també van aplicar tancaments menys extrems, i el cost econòmic va ser menor. En canvi, aquells països que van aplicar restriccions més dures (per estar pitjor preparats o reaccionar malament i tard), patiran el corresponent cost econòmic, molt més important.

Arribats a aquest punt descriptiu, la pregunta obligatòria és: i desprès, què?

Tot i aquesta gran dispersió en l’activitat dels diferents països, la bona notícia és que pràcticament totes les economies semblen haver tocat fons, deixant el pitjor enrere.

Potser una notícia encara millor és que l'economia de països clau com els Estats Units podrien estar millor del que ens pensem. Si això que dic és cert, la recuperació pot ser més ràpida també del que creiem. Aquesta hipòtesi descansaria en tres arguments:

1. El mercat laboral probablement està en millors condicions del que les xifres indiquen. Certament, 20 milions de nòmines destruïdes el mes passat deixen poc marge per a la interpretació, però s’ha de tenir en compte que la sèrie va estar altament distorsionada. Els programes públics d'incentiu a la readmissió van facilitar els acomiadaments a canvi de la promesa de reincorporar els treballadors, amb certs avantatges com xecs federals, préstecs públics subjectes a condonació, gratificacions fiscals. Si excloem els aturats amb acords de reincorporació, la taxa d'atur passaria del 13,3 al 3,6 % (aquesta tesi queda enfortida després de llegir el resultat de l'última enquesta a desocupats, on el 75 % afirma tenir un acord de readmissió).
2. El salari perdut per acomiadaments ha estat compensat (en gran mesura) per pagaments i xecs públics. Fins i tot hi ha persones que han vist la seva renda augmentada després de ser acomiadats. El problema va venir quan, tot i disposar de renda, es va perdre l'oportunitat de consum (pel tancament de les botigues). Això va contribuir, juntament amb altres factors, a un repunt sense precedents de l'estalvi (des del 8 % de la renda disponible, al 33 %). A mesura que s'obri l'economia, aquest estalvi probablement es posarà sobre el taulell de moltes botigues, augmentant les vendes, l'activitat i, en definitiva, el benefici.
3. Finalment, en una recessió tots ens estrenyem el cinturó. Imaginin que la taxa d'atur als Estats Units es manté per un temps al 14 %. Això significa que un 86 % dels empleats conserva la seva feina, tot i així s'estreny el cinturó i estalvia, com és lògic i normal (estic segur que darrere del salt en l'estalvi que avui observem s’amaga aquest factor). Hem de ser conscients que la màquina econòmica comença a moure’s fins i tot abans que el cicle de contractació laboral comenci. Per què? Perquè a mesura que la gent que venia estalviant percep una menor probabilitat que els acomiadaments continuïn, és quan aquest col·lectiu es relaxa i comença a fer ús de tot aquest estalvi. Doncs bé, probablement hem assolit ja aquest punt on els acomiadaments s'han acabat i l'estalviador comença a relaxar-se. És llavors quan es dispara el consum (com va passar la setmana passada amb un salt en el consum minorista als Estats Units del 17,7 %). En definitiva, una millora dels anomenats hard data, que té lloc abans que el cicle de contractació hagi començat. És més endavant, amb l’inici d’un nou cicle de contractacions, quan es reactiva el cercle virtuós. D'aquí el meu convenciment que tot cicle comença amb una bona base d'estalvi. I això, sembla que ho tenim.