La màgia de Carlos Ruiz Zafón
El passat 19 de juny es difonia la notícia de la mort del novel·lista Carlos Ruiz Zafón, potser el més internacional dels escriptors del país veí. El cop a tants lectors d’arreu del món que havien volat amb les seves històries va ser encara més dur per imprevist; Zafón només tenia cinquanta-cinc anys quan un càncer de còlon se l’ha endut. Des de la seva vida discreta a la remota Califòrnia podia presumir de ser l’escriptor espanyol més llegit, només per darrere de l’autor de Don Quixot. Però la importància de Carlos Ruiz Zafón no es pot reduir a un ball de xifres astronòmiques de vendes; com J.K. Rowling, el seu gran actiu rau en la quantitat de joves que va enganxar per sempre a la fascinant aventura que és la lectura.
El meu cas personal pot ser útil a l’hora d’il·lustrar aquesta afirmació. Després d’una infantesa entre piles de llibres, en l’esvalotadora adolescència em vaig allunyar de les estanteries i, avorrit de les lliçons que em donaven totes les lectures, vaig llançar-me a escriure textos pretesament profunds i descarnats que ara, quan els llegeixo, em provoquen una curiosa barreja de vergonya i autocompassió. Com un Holden Caulfield desorientat, l’única cosa que sabia era que ja no sabia -ni volia- encaixar en el món de la literatura infantil i buscava el meu propi camí per les avingudes nocturnes d’una ciutat de gel. El destí o la casualitat em va entregar L’ombra del vent quan més perdut em trobava en el meu propi laberint. Aquesta novel·la no té poques virtuts: manté un ritme trepidant de la primera a l'última pàgina, dibuixant en la Barcelona gris i melancòlica de la posguerra múltiples racons màgics i personatges plens de llum que tenyeixen de color les fotos en blanc i negre que tenen de coberta i doten de moviment i vida les estàtues tristes que en elles foren retratades. Però un dels elements que per mi van ser més importants d’aquesta lectura fonamental va ser que la font de tota la màgia era una biblioteca (el Cementiri dels Llibres Oblidats) i la font de tot el misteri era un llibre (el que dóna títol a la novel·la). I, per si això fos poc, la història no em pretenia alliçonar!
Mai oblidaré el moment en què en Daniel Sempere, sota la cúpula monumental de la biblioteca secreta, troba el llibre que triarà i adoptarà. I no l’oblidaré mai perquè l’emoció que sent el protagonista és la mateixa que sento jo cada vegada que trio la meva pròxima lectura. És com si les lletres daurades del llom de L’ombra del vent haguessin atret intencionadament al Daniel, com si fos el llibre qui tria el lector, i no a l’inrevés, de la mateixa manera que, en paraules de l’Ollivander, és la vareta qui tria el mag i no el mag qui tria la vareta.
Zafón va saber canalitzar aquesta passió que compartim tots els lletraferits en una novel·la d’aventures, accessible al lector que exigeix acció i diàleg a cada pàgina. Era un mestre inigualable a l’hora de crear indrets fantàstics, personatges entranyables i trames addictives. Sabia integrar en les seves històries elements de gran força narrativa (la boira, el far, el tren, la biblioteca...) i conjugar-los amb personatges inoblidables (Fermín Romero de Torres, Julián Carax, Marina...). Zafón va iniciar a molts joves (i no tan joves) a la lectura, però m'atreviria a afirmar que van ser molts més els que va “reenganxar”, fent de pont d’un riu entre la literatura infantil i la juvenil on tants lectors es perden per sempre.
Fa uns anys, quan Carlos Ruiz Zafón va posar fi a la seva famosa tetralogia amb El laberint dels esperits, vaig decidir rellegir L’ombra del vent i hi vaig trobar fissures, esquerdes, ombres, moviments fora de joc que no havia percebut durant la meva primera lectura voraç. I va ser aleshores quan vaig entendre que m’havia equivocat tornant-la a llegir, que era impossible reviure la màgia perquè ja no era el mateix lector que s’havia quedat fins a hores intempestives de la matinada seguint les petjades fonedisses de Julian Carax pels carrers boirosos de la ciutat comtal. Per això, el millor tribut que li sé retre a Carlos Ruiz Zafón és abstenir-me de rellegir els seus llibres. A vegades, quan has gaudit tant d’un autor en el passat, el millor és no matar la màgia amb els teus ulls adults i incrèduls, preservar el record que guardes d’aquelles nits eternes llegint les seves històries i transmetre-les als joves lectors en el moment adequat com una d’aquelles relíquies familiars que passen de generació en generació en la cursa de relleus que és la vida.
Descansa en pau, Carlos, i gràcies per hipnotitzar-nos amb la teva màgia quan més la necessitàvem.