‘Carmen’
Dissabte passat vaig estar al Prat del Roure (Escaldes-Engordany) veient l’òpera Carmen dins del cicle d’Opera Oberta del Liceu de Barcelona. Aquest any, en lloc de realitzar l’acte a l’exterior, a causa del coronavirus es va realitzar en una espai tancat, el qual per descomptat estava molt ambientat per a l’ocasió amb tauletes per a dos, estovalles que alternaven els colors, una espelma encesa i clavells vermells. Tot això semblava un gest de complicitat al fet que es tractés d’una òpera ambientada a Espanya i més concretament a Andalusia.
Jo ja havia vist aquesta òpera en viu a Perpinyà i m’havia agradat molt. En aquesta ocasió es tractava d’una versió molt més moderna i per a mi molt menys ambientada a la Andalusia de l’època.
Carmen és una òpera en quatre actes de Georges Bizet, composta el 1875, sobre un llibret d’Henri Meilhac i Ludovic Halévy, basada en la novel·la Carmen, de Prosper Mérimée. Es va estrenar el 3 de març de 1875 a l’Opéra-Comique de París.
Per ella deambulen personatges arquetípics de l’època com els gitanos, toreros i els soldats. En aquesta nova versió, els cavalls i les carrosses que apareixien en l’original que, com ja he dit abans, jo vaig poder veure, han estat substituïts per cotxes i, a més, faltaven molts altres personatges típics de l’època que si apareixien en l’altra versió.
El llibret conté un gran contingut sexual, el qual es veu acrescut en aquesta versió moderna en la qual fins i tot crec que hi ha alguns excessos innecessaris en aquest sentit. Per això, va ser un escàndol en la seva aparició i va ser condemnat d’immoral fet pel qual va costar molt trobar una protagonista. Tampoc va agradar a l’època el seu tràgic final: Don José mata a Carmen perquè aquesta s’enamora del torero Escamillo i l’abandona i queda desolat i turmentat pel seu crim. Per tot això, l’òpera no va triomfar en les seves representacions inicials i Bizet no va arribar a veure en vida el seu triomf. Ara, és considerada com l’òpera francesa més representada en tot el món.
Quant a la novel·la Carmen, aquesta neix d’una història familiar que va ser relatada a Prosper Mérimée per Eugenia de Montijo, la dona granadina de Napoleó III. L’escriptor francès, enamorat d’Espanya, on havia viatjat a l’almenys quatre vegades, va imaginar a partir d’aquesta història la seva obra. Carmen va ser publicada per primera vegada el 1845, a París per entregues com era el costum en l’època en la Revue des deux mondes.
El mite de Carmen, la gitana cigarrera, neix a les entranyes de Sevilla, en la seva famosa fàbrica de tabacs, per convertir-se amb el pas dels anys en un personatge arquetip universal. Per a alguns, el paradigma de la dona fatal; per a altres, l’emblema de l’alliberament de la dona. Carmen és un personatge que trenca les barreres fixades darrere de la seva llibertat personal. En aquesta versió que vaig poder veure dissabte, s’intenta mostrar que Carmen és en realitat una víctima dels homes.
Per acabar, dir que agraeixo molt l’esforç per realitzar actes culturals en aquesta situació que estem vivint ara mateix i animar la gent a participar. És una llàstima que no hi hagués molta més assistència a un acte al qual valia molt la pena assistir-hi.