Francesc Guillaumet Periodista

Ara que les coses comencen a tornar, poc a poc, a una normalitat poc normal i que les imatges fantasmagòriques que havíem vist els primers dies de la pandèmia ja es van posicionant a la zona del record és el moment de girar la vista enrere per intentar entendre què ha passat des que el mes de març (ara diuen que potser ja al gener) va arribar el coronavirus detectat per primera vegada a la província xinesa de Wuhan el mes de desembre (tot i que un estudi de Harvard té la hipòtesi que  podria ser fins i tot molt anterior). El cas és que tot plegat ens ha demostrat que no estàvem preparats per afrontar una pandèmia d’aquestes característiques i que tots els països, encara que sigui a tranques i barranques, s’han hagut d’espavilar per fer-hi front.
Dèiem, que gairebé sense avisar el coronavirus se’ns va presentar a casa nostra en un tres i no res. Encara recordo quan a la redacció del meu diari va arribar la notícia que s’havia detectat el primer cas de Covid-19 a Andorra, el d’una persona amb símptomes molt lleus que va superar bé la malaltia. El cas del Principat, oficialment, va arribar primer que el de Catalunya i potser per això hi vam estar més atents. Personalment, al veure que l’evolució del pacient era bona, que els símptomes eren lleus i que uns dies després se li donava l’alta, em va servir per corroborar la tesi de que tot plegat es tractava d’un virus similar al de la grip encara que més agressiu. Poc després vaig veure que jo, com molta altra gent, estàvem totalment equivocats i que la cosa era molt seriosa, com no va tardar a demostrar-se. 
Potser per aquesta confiança (errònia) en què els nostres sistemes sanitaris estaven prou preparats per vèncer l’arribada d’aquest patògen, en el cas que arribés, tots plegats ens vam pensar que els nostres països podien vèncer el virus en un tres i no res. No ha estat així. Ni els nostres sistemes sanitaris tenien prou mitjans (en el cas de Catalunya, a més, tot just acabaven de superar els efectes de les retallades) ni tots plegats teníem prou consciència del que passava. Potser per això el virus va entrar sense avisar i ha conviscut amb nosaltres des de fa més temps del que sabíem. 
Això surt a col·lació aquesta setmana perquè la web del Ministerio de Sanidad d’Espanya recull que hi podria haver casos de coronavirus molt abans dels primers contagis notificats. Sense anar més lluny, la mateixa pàgina web explica que el primer cas de coronavirus a l’Estat espanyol s’hauria pogut detectar a Lleida l’1 de gener del 2020. Oficialment, les dades de Salut parlen del dia 10 de març com a data d’inici de tot plegat i no donen crèdit a aquesta dada. Sembla que tampoc li donava Fernando Simón, la persona que dirigeix (i molt bé, per cert) l’estratègia contra el coronavirus. Però les dades són allà i el president de la Societat Espanyola d’Epidemiologia, Pere Godoy, explicava divendres a TV3 que treballen amb la hipòtesi que el virus ja circulés entre gener i febrer per les escoles, amb la qual cosa la tesi que tot plegat va començar molt abans de la segona setmana de març no seria gens descabellada.
Girant la vista enrere, doncs, i més enllà de si va arribar al gener o al febrer (a França i en altres països també treballen amb aquesta hipòtesi) el cas és que la pandèmia ens ha agafat de ple i ens ha demostrat que som totalment vulnerables. De fet, si la grip espanyola del 1918, que va fer estralls i va provocar milions de morts a tot el món, va traspassar fronteres en una època en què les comunicacions eren encara deficitàries i la mobilitat entre països molt reduïda no és estrany pensar que en un món globalitzat com el nostre el coronavirus tenia les de guanyar.
Més que res perquè ara ens movem d’una punta a l’altra de món a velocitat de creuer. I tant se val si de Wuhan es va cap a Europa com d’Europa a la Xina o de l’Amèrica Llatina als Estats Units. Tal vegada la prova més evident que el que passava era molt greu ens la van donar les empreses de telefonia quan van començar a cancel·lar en cadena la seva presència al Mobile Congres de Barcelona. Molts no ho van entendre. Rectifico. Molts no ho vam entendre. Però ara és evident que aquetes empreses, amb departaments d’anàlisi de dades molt importants, sabien de la letalitat d’aquest coronavirus i de la velocitat de la seva transmissió. La senyal que van donar no la vam saber llegir. Potser estàvem massa atabalats en analitzar les conseqüències econòmiques que això tenia per Barcelona (que les va tenir) i per extensió per tot Catalunya. 
El que està clar quan girem la vista enrere és que una altra vegada hem d’estar tots plegats més atents als senyals que ens van arribant de tot arreu. Fins llavors qui no havia viatjat a la Xina o, a tot estirar, a Itàlia, estava ben tranquil. Però com s’ha demostrat entre gener i març potser ja no calia haver estat en aquests països per contagiar-se perquè el virus ja es deixava notar. Ara el que toca és gestionar de la millor manera possible les fuetades que encara anirà donant el Covid-19 però posar les bases perquè això no torni a passar (o per atenuar l’arribada d’una altra  pandèmia) és una feina urgent que vull creure que les administracions ja estan fent. Potser una altra vegada, i millor que no calgués, estarem més preparats.