Demandar o no demandar, aquesta és la qüestió
Si els lectors m’ho permeten, parafrasejant la primera frase del monòleg del personatge de Hamlet de l’obra de teatre del mateix nom escrita pel gran dramaturg anglès William Shakespeare, en aquesta fase de crisi econòmica i financera provocada per la Covid-19, podem dir: “Demandar o no demandar al deutor morós, aquesta és la qüestió”. Efectivament, un dels dilemes que se li presenten al creditor és si és convenient o no interposar una demanda judicial contra un morós que s’ha negat a arribar a un acord de pagaments raonable i que pretén eludir les seves obligacions. Durant dècades l’ús de la via judicial per a la reclamació de deutes no es podien cobrar havia estat l’últim recurs que tenia l’empresa per cobrar, i no sempre s’havia demandat judicialment tots els clients que s’ho mereixien per raons de temps i despeses.
Indiscutiblement, a priori, sempre és preferible arribar a un acord amistós amb el morós que sigui raonable i no perjudiqui al creditor, que interposar una demanda judicial. No obstant, el principi que diu “más vale un mal arreglo que un buen pleito” no té tanta vigència ara per ara atès que, gràcies a les reformes legislatives dels últims, i la tendència de protegir millor els drets del creditor que està seguint la justícia, en cas que no s’aconsegueixi un acord raonable per al pagament del deute, sempre queda oberta la via de la reclamació judicial si el deutor és solvent i el creditor té alguna documentació que acrediti el deute.
En la situació de crisi econòmica actual no és aconsellable actuar de forma visceral i demanar a cegues; per això és convenient que el creditor obtingui un informe complet i actualitzat dels actius i ingressos del morós així com dels seus deutes i càrregues patrimonials. És aconsellable que l’informe l’efectuïn detectius privats, tant si es tracta d’investigar la solvència d’una persona física com si es tracta d’una persona jurídica.
Les despeses d’aquests informes investigats realitzats per un detectiu solen ser mòdics i són d’una immensa utilitat per al creditor que s’està plantejant interposar una demanda de reclamació de quantitat contra un morós. L’informe investigat elaborat pel detectiu inclou una relació de béns immobles, mobles i ingressos que poden ser objecte d’embargament, així com de tots els actius del deutor que puguin ser d’interès econòmic. Així mateix, gràcies a l’informe prejudicial, el creditor ja podrà sol•licitar l’embargament de béns concrets, fet que agilitzarà notablement el procediment d’execució.
Una qüestió important és que si el creditor ha comminat al morós amb demandar-lo o li ha enviat un ultimàtum en aquest sentit, ha de complir el seu advertiment per no perdre credibilitat. A més, això servirà d’”escarmiento en costilla ajena” a d’altres morosos que vagin pel mateix camí. El temps és una altra vegada essencial en aquestes qüestions donat que, si el creditor triga molt en prendre la decisió, es pot trobar que se li han avançat uns altres creditors més àgils i que els actius del morós ja han estat embargats pels demés. D’aquesta manera, encara que la reclamació judicial sigui favorable al creditor, no existiran béns suficients per executar la sentencia perquè ja hauran estat embargats o executats.
Els processos civils estan regulats a les lleis processals dels Estats europeus. Pel que fa a la demarcació i planta dels òrgans jurisdiccionals, cada país té estructurats segons el seu dret adjectiu propi els òrgans competents que resolen els processos de reclamació de deutes dineraris civils que és important conèixer. A la majoria de països europeus hi ha tribunals que resolen en primera instancia i després tribunals superiors com poden ser les audiències provincials a l’Estat espanyol que coneixen en segona instancia, és a dir, resolen els recursos d’apel•lació presentats davant sentències dictades en primera instancia. Les lleis processals civils de la majoria dels estats obliguen al deutor a declarar tots els seus béns, sota amenaça d’advertiment i multes, i autoritza al jutge a investigar a fons, per si al demandat se li oblida algun actiu. Inclús són embargables els fons d’inversió, els plans de pensions, els drets de crèdit i les herències.
L’ús de la via judicial per recuperar deutes pot ser un procés lent i no exempt de costos; encara més cara si les lleis d’enjudiciament civil d’un Estat han implantat les taxes judicials. Els creditors que acudeixen als tribunals per reclamar un dret de crèdit han de pagar una sèrie de quantitats per fer front a les despeses del procés judicial. Un gran part d’aquestes despeses està integrada en les costes processals, encara que algunes despeses no es poden incloure en aquest concepte. Les costes judicials són totes les despeses que una de les parts pot recuperar si es condemna en costes a la part contrària.
Ara bé, existeixen altres vies que el creditor pot utilitzar per cobrar el seu crèdit. Molts ordenaments jurídics dels Estats europeus autoritzen al creditor a retindre en peça la possessió de les coses la gestió de les quals o reparació ha originat el dèbit, amb la finalitat de forçar el compliment voluntari del deutor. Un clar exemple és l’article 1600 del Codi Civil espanyol (que està directament inspirat en el Codi Napoleònic de l’any 1804) que estableix literalment el següent: “El que ha ejecutado una obra en cosa mueble tiene el derecho de retenerla en prenda hasta que se le pague”. Això pot ser aplicable si el creditor ha fet reparacions o millores en vehicles, embarcacions, o mobles i el deutor no vol pagar en el moment de retirar els objectes. El creditor té la facultat de conservar en el seu poder el bé fins que el deutor compleixi la seva obligació. Aquest dret de retenció també ve concedit en l’article 1780 del citat codi: “El depositario puede retener en prenda la cosa depositada hasta el completo pago de lo que se le deba por razón del depósito”. El dret de retenció per a aquests casos suposa una possibilitat excepcional que s’ofereix al creditor per exigir el compliment del deute, atès que salvo els casos previstos per la llei, el creditor no pot retenir les propietats del seu deutor –inclús quan no ha pagat- sinó que ha de tornar-se-les i reclamar el compliment del pagament. Per descomptat, el creditor tampoc pot retirar pel seu compte i risc aquells béns que hagués venut al deutor i que aquest no li hagués pagat.
En alguns països com és el cas d’Espanya, en les operacions mercantils, el proveïdor també té un dret de retenció ja que l’article 340 del Codi de Comerç espanyol promulga que: “En tanto que los géneros vendidos estén en poder del vendedor, aunque sea en calidad de depósito, tendrá éste preferencia sobre ellos a cualquier otro acreedor, para obtener el pago del precio con los intereses ocasionados por la demora”. Aquesta mesura protectora que li atorga la llei constitueix un dret de preferència sobre els béns venuts que li assegura el cobrament del preu. Aquesta prioritat exigeix que el venedor tingui en el seu poder els articles venuts i si així fos, no només els pot retenir, sinó que a més els pot vendre a un tercer per obtenir el pagament del preu amb els interessos reportats per la demora. En el supòsit que el deutor no tingui béns o que aquests siguin insuficients existeixen diverses vies legals per cobrar quan el deutor tingui a la vegada deutors o bé hagi alienat de forma fraudulenta els seus actius. Les normes jurídiques dels Estats estableixen que els creditors després d’haver perseguit els bens del deutor per cobrar allò que se li deu, poden exercitar tots els drets i accions del deutor amb la mateixa finalitat, exceptuant els que siguin inherents a la seva persona, i poden també impugnar els actes que el deutor hagi realitzat en frau del seu dret.
Així mateix, la major part de les legislacions europees han previst unes circumstàncies en les quals els creditors poden reclamar el pagament als deutors del seu deutor allò que aquest li deu. L’especialitat d’aquesta situació és que el creditor reclama l’import del deute a qui no és el seu deutor, sinó als deutors d’aquest, sense que prèviament reclami el pagament al morós. Els diners obtinguts entren directament al caudal del creditor, amb la consegüent extinció del crèdit impagat. Aquesta possibilitat existeix per a l’arrendador d’un immoble que pot reclamar el pagament contra el sotsarrendatari per les quantitats en concepte de lloguers que aquest degui a l’arrendatari.