Literatura immunitària
Escric aquestes paraules des de la terrassa d’una cafeteria. Un nen acaba de passar en bicicleta i una parella observa l’aparador d’una botiga de roba. Tot torna a una certa normalitat. No sé si a la “nova normalitat” o a la vella, no sé si pitjor o millor, però al cap i a la fi més normal que els carrers buits i els aplaudiments de les vuit, més normal que contemplar la culminació de la primavera des de la finestra oberta.
Han passat tres mesos des dels últims dies de quotidianitat, abans que el virus irrompés a les nostres vides. La metàfora de la muntanya russa pot quedar-se curta a l’hora de descriure l’estat d’ànim de molts de nosaltres al llarg d’aquest confinament. No poques són les pors, les angoixes i les inquietuds que han omplert les habitacions de les nostres llars empetitides, ofegant-nos.
En aquestes circumstàncies, moltes vegades el millor que es pot fer és viatjar ben lluny a través de la imaginació amb l’ajuda d’un bon llibre. M’agradaria centrar-me en tres lectures que m’han ajudat a comprendre el que està passant. Tres llibres immunitaris, no només al coronavirus, també a l’estupidesa, l’egoisme i el soroll que hem presenciat aquests dies.
La pandèmia blanca
El semàfor es posa verd però el cotxe no arranca. Sonen els clàxons dels altres cotxes impacients, primer en senyal d’avís, després ja emprenyats. Alguns conductors insulten al cotxe impassible que no avança, impossibilitant la circulació. Un home baixa del cotxe i s’apropa al vehicle immòbil. Aleshores és quan veu el rostre desencaixat del conductor que crida “Estic cec! Estic cec!”. Aquest és el primer cas de la Ceguesa Blanca, una malaltia desconeguda per la ciència que s’escampa ràpidament en una pandèmia sense precedents que cega a qui la pateix.
Llegir Assaig sobre la ceguesa, de José Saramago, en temps del coronavirus ha estat un luxe; m’ha permès analitzar els comportaments humans que s’han donat arran d’aquesta crisi sanitària. La Ceguesa Blanca no és res més que l’excusa que utilitza Saramago per desemmascarar sense contemplacions el que coneixem com a món civilitzat. Aquesta novel·la ens porta a veure’ns com el que som: animals egoistes que només obeeixen a una intuïció: la de sobreviure.
Els paral·lelismes entre la novel·la i la situació que hem viscut i vist amb els nostres propis ulls eren constants i d’una exactitud tal que he consagrat a Saramago com un visionari. A més de com un gran escriptor, és clar, ja que els recursos narratius que utilitza a Assaig (com el de prescindir de noms propis, fent que els seus personatges siguin representants de la humanitat, i no persones individuals) són admirables.
La vida als boscos
Quan vaig començar a llegir Walden, de Henry David Thoreau, estava lluny d’endevinar l’adequat que arribaria a ser pels temps turbulents que s’apropaven. En aquest llibre, Thoreau, filòsof i, no menys important, fabricant de llapissos, ens explica l’experiment que va dur a terme el 1845 quan va deixar la casa familiar a Concord i es va instal·lar a una cabana construïda per ell mateix a la vora de la llacuna Walden, rodejat de naturalesa. A partir de les seves vivències durant els dos anys i dos mesos que va viure allà, l’autor realitza una defensa apassionada del valor de la naturalesa i la vida simple, així com una crítica afilada a l’absurditat de la civilització i el consumisme. M’acompanyaven en aquesta lectura inoblidable els esquius falciots i alguna alosa que, aprofitant la quietud de la ciutat, cantaven la seva reconquesta pels balcons.
He sentit a més d’una persona identificar en el coronavirus la legítima resposta de la naturalesa a la contaminació. Potser aquesta pandèmia ens pot ajudar a despertar d’una normalitat tòxica per nosaltres i pel planeta, un verí mental del qual llibres com Walden són el més eficaç dels antídots.
«L’olor de les glicines i la pudor dels fems»
Confesso que va ser el títol de La mort i la primavera el que em va apropar a l’obra pòstuma i inacabada de Mercè Rodoreda. Aquest mateix contrast sentia jo quan veia a l’informatiu el goteig de les dades sobre les víctimes del coronavirus i, a la vegada, observava per la finestra els ametllers florits, més rosats que mai en aquesta primavera atípica.
El mateix contrast vaig trobar en aquesta inquietant i misteriosa història. La mort i la primavera és una distopia profundament lírica i poètica en la qual una naturalesa exuberant fa de contrapunt d’un poble que té la resignació per lema, la por per religió i el sofriment per tradició. Un adolescent de catorze anys és l’encarregat d’introduir-nos en aquest univers oníric i tenebrós on, enmig de rostres desfigurats, rituals de dolor i la repressió de tot pensament crític, floreix la primavera viva del desig. Un malson comprimit en un llibre.
L’eclosió de policies de balcó i xerifs d’escala que s’autonomenaven guardians suprems de les normes extraordinàries aprovades per impedir la propagació del coronavirus m’evidenciaven que no és tan llunyana la terrible realitat que estava llegint amb la pell de gallina.
Mentre escrivia s’ha posat a ploure, se m’ha refredat el cafè i començo a tenir fred. Em poso la mascareta, desplego el paraigües i torno a casa com un bon ciutadà emmascarat més.