Francesc Guillaumet Periodista

És evident que la pandèmia que va arribar al mes de març de manera imprevista ha canviat la vida de tota la ciutadania de dalt a baix i gairebé d’un a l’altre costat de planeta. Qui ens ho havia de dir fa un any que en aquestes dates estaríem parlant de com reprenem el curs escolar o de com fem la incorporació a la feina de manera esglaonada. Aquestes dates a la premsa andorrana era habitual parlar del Circ du Soleil, de les falles de Sant Joan o de si l’entrada al país per la Farga de Moles havia estat més o menys fluïda durant el cap de setmana. El mateix que dic pel Principat val per Catalunya, on ara mateix parlaríem de com es prepara la temporada turística d’estiu, del tancament del curs escolar o de les falles del Pirineu (des de Durro fins a Isil passant per Alins o Taüll). Enguany ja s’han suspès gairebé totes i, com tot en aquests darrers mesos, quedarà pel record amb l’esperança que l’any vinent es puguin tornar a fer amb normalitat. Però la realitat és la que és i tots els sectors s’han hagut d’adaptar al canvi de paradigma que representa aquesta pandèmia. I l’educatiu és, a hores d’ara, un dels més significatius.
Llegeixo EL PERIÒDIC que la ministra d’Educació, Ester Vilarrubla, tanteja la possibilitat de fer classes de reforç a l’alumnat durant el mes de juliol. Es faria amb una borsa de professors voluntaris que determinarien l’abast del projecte si finalment es pot dur a la pràctica. D’altra banda, Educació també mira ja al nou curs i ho fa dissenyant tres possibles escenaris de futur que passen per començar amb normalitat guardant totes les mesures de seguretat, pensant en un possible confinament total com el d’aquest any o en u sistema mixte que combini les classes presencials amb les telemàtiques. Tal vegada aquesta darrera fórmula és la que s’obre pas poc a poc i la que pot tenir més possibilitats d’implementar-se, no només a Andorra sinó també a la veïna Catalunya. Observo que el que fa Andorra no és massa diferent del que es planteja a l’altre costat de la frontera. Sostè la ministra Vilarrubla que el ministeri ja treballa per garantir una formació telemàtica que permeti desplegar amb èxit el sistema mixte abans apuntat i per trobar espais alternatius als pròpiament escolars per permetre doblar grups i treballar amb una ràtio d’alumnes més baixa de l’habitual per poder guardar les pertinents distàncies de seguretat. 
Això mateix és el que ara està intentant fer el conseller d’Educació de la Generalitat de Catalunya, Josep Bargalló: buscar espais alternatius per intentar que el curs vinent sigui presencial. De fet, s’ha comentat que no hi haurà més de 15 alumnes per aula a l’educació secundària i de 13 a la primària. No cal ser llicenciat en Telecomunicacions per veure que això implica necessàriament la contractació de més professors. Algú del Govern va dir la setmana passada que en serien un miler, tot i que el titular del Departament no va voler entrar a donar xifres. 
Tot i això no crec que anés desencaminada la persona que va fer els comptes perquè si cal desdoblar grups els números són els que són i no hi ha gaire més marge. Altra cosa és si hi haurà prous recursos (i l’Educació no en té tants, lamentablement) per fer front a aquesta contractació extraordinària de professors. Si no es fa, però, la voluntat expressada per Bargalló de que el curs vinent sigui presencial serà més un desig que una realitat.
Per això, vist des de fora, el més probable és que la realitat acabi imposant el sistema mitx de classes presencials i telemàtiques. No és un mal sistema si es garanteix la connectivitat de tot l’alumnat i que ningú quedi enrere per la falta de solucions tecnològiques. De fet, la pandèmia que ens ha tocat de ple canviarà molts paradigmes, com deia al començament d’aquest article. I un està relacionat intrínsecament amb l’enlairament d’una realitat virtual que fins ara era accessòria i en tot cas complementària però que segurament creixerà de manera exponencial en els propers mesos per fer-se ja insubstituïble. Això no canviarà només el sistema educatiu i l’empresarial sinó també la nostra manera de relacionar-nos amb una realitat cada dia més canviant i on segurament res tornarà a ser com abans. Quan arribi la vacuna, i tant de bo sigui com més aviat millor, la societat ja haurà evolucionat de forma estratosfèrica en totes aquestes maneres de fer. I ho haurà fer per allò tant normal d’adaptar-se a les circumstàncies. Per fer-ho, però, cal tenir cintura, flexibilitat i no tenir por als canvis.
Amb aquestes tres premisses, es tracti d’educació, de treball o de qualsevol altre àmbit, ja hi tindrem molt de guanyat. I arribarà un dia, més d’hora que tard, que quan arribi el mes de juny tornarem a parlar de tots aquells temes que havien centralitzat l’actualitat abans de l’arribada del Covid-19. I aquell dia, quan girem la vista enrere, veurem que la humanitat ha tornat a avançar a velocitat de vertigen per garantir la seva pròpia supervivència. D’altra banda, com ha passat sempre a la història.