Funàmbuls
Després de les hores més amargues, ha arribat l’anhelat moment d’una certa relaxació. Cal dir que d’entrada sorprèn el sentiment visceral, fet de pur instint, que ens escomet: es tracta d’un arravatament forassenyat del qual resulta difícil escapar. Empesos per la inèrcia col·lectiva ens abandonem al moviment que ens porta a repoblar de nou els espais sacralitzats del consum com si res hagués estat succeint, com si els contagis encara no se seguissin produint ara mateix en algun punt del planeta.
Sabem però que aquí no ha acabat la cosa, tanmateix l’impuls ens venç. Aquest desfici per viure, que tots poc o molt posseïm, s’ha vist esperonat de forma exponencial. Els avorrits i desmenjats, els indiferents de mena, als quals fa uns mesos tot relliscava ara escassegen. Potser el seu mal de viure tenia a veure amb un amanerament fruit d’un excés de benestar. El més segur és que tots ells romanen en silenci perquè qui els faria cas, ara, quan tothom pensa a sortir, socialitzar, viatjar, comprar, renovar-se, en una paraula, reviure.
Malgrat algunes afirmacions que van en un sentit invers el confinament no ens ha fet més austers, al contrari. Si un s’hi fixa pot ben bé adonar-se que les ganes de viure es poden palpar gairebé en l’aire vibrant del renaixement. A aquesta passió crua i sense floritures només la por li pot fer ombra. El joc entre l’instint de vida i l’instint de mort, és el difícil equilibri que haurem d’executar un cop i un altre aquests propers mesos. Dividits doncs entre el desfici de viure i l’instint de conservació, ambdues pulsions irrefrenables, ancorades a la nostra psique més primària, passarem a través d’aquest nou repte, com funàmbuls fent equilibris damunt una corda fluixa.
S’albira una nova etapa en la qual se’ns demana confiar en nosaltres mateixos, assumint la nostra responsabilitat, i una tasca encara més difícil si cap, confiar també en els altres. I tant se val si l’experiència ha estat dura, la vida miraculosament segueix apareixent-nos amb la lluïssor d’una fruita que convida a la mossegada. Hi té alguna cosa a veure certament el fet que hem estrenat l’època de la bonança en la qual els dies assolellats i calorosos no porten precisament al retir i a la introspecció.
De fet, ja hem tingut el temps necessari aquests últims mesos per a confrontar-nos a la nostra solitud existencial, a la qual hem hagut de dedicar llargues hores. De quan i com s’acabaran els malabarismes, gràcies a la consecució de la preuada vacuna contra la Covid-19, no se’n sap res. Resulta ara mateix una incògnita. Ens havíem agafat a aquesta troballa com a taula de salvació, però les darreres notícies han frenat l’entusiasme general no tant per un replantejament de la idoneïtat d’aquest remei, sinó pel temps que pot arribar a prendre la seva obtenció. La cursa accelerada per aquesta poció màgica que ens ha d’alliberar del nostre malson ja fa dies que es va estrenar. Uns 125 assajos, entre els quals despunten dos estudis provinents dels Estats Units, tres de la Xina, i finalment un del Regne Unit, hi competeixen.
Tanmateix la recerca està resultant més complexa del que es presumia. La posada en marxa podria demorar-se, ens avisen. L’enormitat d’aquest repte sense precedents es pot calibrar amb la xifra estimada de dosis necessàries per a vacunar la població mundial, uns 15 mil milions, diuen. Si crear una vacuna necessita uns cinc a deu anys, per regla general, no és d’estranyar que la precipitació actual inclini a certa desconfiança. Ja avesats però a viure perillosament exercirem de funàmbuls una vegada més. I és que no tenim opció.