Maltractament cap a l’home
Socialment es creu que la dona és dòcil i tendra per naturalesa. Que no és agressiva, ni malvada com pot ser-ho l’home. És a dir, que no és capaç de colpejar, ni cometre un crim. Aquestes idees estan infundades en els estereotips culturals i ens eduquen sota aquestes premisses. Dit això, deixar clar que el maltractament mai està justificat. Vingui de qui vingui. Però, cal reconèixer que la violència sempre ha existit.
És una arma usada per a sobreviure o per a exercir el poder sobre algú. Per a tenir el control. Es pot fer de dues formes diferents. Fent servir la força física o la psicològica i tant homes com dones desitgen totes dues coses. El poder i el control. Després està la frustració personal. Moltes vegades per a afrontar-la, es recorre a l’agressió. Succeeix quan la persona no té eines mentals. No sap discutir, dialogar, ni raonar, És incapaç d’expressar els seus sentiments i no troba una altra manera de fer-ho. És una forma ràpida d’imposar-se i al mateix temps és una via de fuita d’energia. La persona expulsa tota la seva ràbia contra l’altra. En aquest cas parlem de la dona contra l’home. Aquesta ràbia no ha de ser sempre física. També pot ser psicològica. Aquesta segona opció és pitjor a llarg termini perquè els danys cognitius soferts poden arribar a ser irreparables.
La ràbia es pot expressar amb amenaces, insults, xantatges, menyspreus en públic, etc. Segons el rival i el moment farà servir una forma o una altra. Colpejarà a la seva víctima o l’enfonsarà en la por i la depressió. Amb la segona manera d’actuar s’aconsegueix que la persona se senti indefensa i adquireixi complexos d’inferioritat. Se senti inútil i no vulgui saber res de la societat. Es torna desconfiada i s’aïlla en el seu món. S’ha degradat com a ésser humà. Ha perdut el seu valor social.
Com a psicòleg, vull ser objectiu i per això utilitzo la biologia per a explicar aquest article. És la ciència dels éssers vius i diu que no hi ha diferències entre gèneres sexuals quan es tracta de sobreviure. Els dos són capaços d’utilitzar la violència. A la vista està que tots els nens petits. D’entre un any i tres, són agressius. Mosseguen i peguen puntades. No hi ha diferències entre sexes. És l’educació rebuda, a casa i a l’escola qui marcarà les diferències. Segons quines eines mentals s’ensenyin. Estic parlant d’intel·ligència emocional. La capacitat de gestionar les emocions i saber expressar-les.
Cada parella és un món i cada home és diferent. Segons els seus ingressos econòmics, estatus social o personalitat, es veurà afectat per una cosa o una altra. Si té una bona autoestima, els insults i els menyspreus no l’afectaran en absolut però, potser el factor econòmic sí. No obstant això, si la part econòmica no és un problema, potser l’afectarà el menyspreu o la indiferència i així per a cada cas però, tots comparteixen un mateix factor. La por a perdre el dret d’estar amb els fills. De no poder compartir moments amb ells.
Aquesta por és el que empitjora els trastorns mentals que puguin arribar a desenvolupar-se. L’ansietat, la depressió, l’insomni, l’abús de medicació psicotròpica, etc. La persona està desesperada. Es troba sense recursos per a afrontar-la. Poden ser legals o mentals. L’home maltractat no té a on acudir en aquestes situacions. No hi ha un número de telèfon on pugui trucar i ser escoltat. Només li queda denunciar.
Però, com demostra el maltractament psicològic? El físic sí que ho pot fer però, així i tot, no denunciarà i això té la seva explicació. La vergonya que sent.
Vivim en una societat que no contempla l’agressió de manera bidireccional. Ho fa de manera lineal. De l’home cap a la dona. Per això quan ella és la maltractada, a l’home se l’etiqueta de masclista i covard. No obstant això, quan el maltractat és ell, es diu que ella tindria els seus motius o que és valenta. Per haver-se defensat. S’associa la seva conducta amb la defensa i no amb l’agressió. La societat interpreta a l’home com a agressiu i a la dona com passiva. Només actua per a defensar-se.
En els mitjans de comunicació rares vegades es parla de l’home maltractat. No hi ha debats, tertúlies, ni programes específics centrats en ell. Com som una societat patriarcal, es dóna per fet que l’home no sofreix de cap mena de maltractament. Ni físic, ni psicològic. És un problema cultural perquè, ja des de petits ens inculquen que simplement per ser del gènere masculí, som els mascles i consegüentment, no podem mostrar cap feblesa. No hem de plorar i molt menys, fer-ho davant d’una nena. És més, si en alguna ocasió hem plorat, els nostres propis pares ens deien, no ploris, això és de nenes –Tu ets l’home, has de donar exemple– I les noies se les inculca que han de ser tendres, educades i sempre anar ben vestides. Igual que un noi pot portar la roba trencada o una mica bruta, la noia no. Ella ha de ser una princesa. No una guerrera.
Van passant els anys i quan arribem a l’adolescència, tot comença a canviar. Les hormones s’alteren i sentim els instints bàsics com qualsevol altre animal. Llavors, segons el nostre grau de socialització actuem d’una forma o una altra. Siguem nois o noies. Ens adonem de l’error dels estereotips. Veiem a noies practicant arts marcials que colpegen més fort que la majoria d’homes sedentaris. Anem creixent i ens trobem amb dones que són policies, metges, psicòlogues, enginyeres, professores, dentistes, cambreres, camioneres, etc. És a dir, igual que un home. Llavors, si tenen la mateixa capacitat cognitiva per a exercir els mateixos oficis, per què no poden ser igual d’agressives? Per què no faran servir la violència per aconseguir el poder o gestionar la seva frustració? Tots dos som éssers humans!