Francesc Guillaumet Periodista

Sortosament Andorra podrà començar avui a passar pàgina del malson que ha comportat el coronavirus. Cal esperar que això duri i que quan vingui la pròxima onada epidèmica, que els experts esperen cap a la tardor, ja hi havia medicaments capaços d’atenuar el mal que ha fet aquesta malaltia nascuda a la província xinesa de Wuhan a finals de desembre (tot i que tractant-se d’un país on les llibertats brillen per la seva absència potser no arribarem a saber mai si va començar abans, quan ho va fer i l’abast real que ha tingut). El que no hi haurà serà una vacuna però cal confiar que la situació es podrà controlar més bé que ara a tot el món. Però tornem al Principat. Si tot va com ha d’anar avui es reobriran les fronteres i podrà començar a entrar i sortir gent, com d’altra banda s’ha fet tota la vida sense reparar gaire en l’anar i venir de les persones.

D’alguna manera es pot dir que el Principat d’Andorra tornarà més o menys a la forma de vida que va deixar a partir de la segona setmana de març i que ha tingut des de sempre. Ho farà, també, després que el Govern hagi fet proves a la totalitat de la població per conèixer l’abast de la pandèmia i els resultats, encara que ara permeten aixecar fronteres, denoten que només un 9% de la ciutadania ha generat anticossos contra el coronavirus. En aquest sentit Andorra no és diferent a Catalunya o Espanya, on el nivell d’anticossos en l’estudi de prevalença que es va fer a tot l’Estat rondava el 13%. Una xifra realment molt baixa que denota que en la pròxima onada epidèmica que podria arribar cap a la tardor hi ha molt poca gent protegida. Però la tardor ja arribarà i ara cal centrar-se en el present. Com deia Andorra aixecarà fronteres avui i el món que sempre havíem conegut començarà a guanyar terreny a les imatges de confinament que han donat instantànies per a la història. El que cal és que imperi el sentit comú i la prudència i aplicar totes les recomanacions de les autoritats sanitàries, que d’altra banda són molt lògiques per les situacions que hem viscut i que encara vivim.

Quan Andorra aixequi la frontera, però, a la Farga de Moles s’hi trobarà de moment una realitat molt diferent. Ara per ara, i segurament fins a finals de juny o principis de juliol, només la gent del Pirineu podrà circular cap al Principat. I no només perquè encara hi hagi Barcelona i Lleida en fase 1 i la resta estreni la fase 2 (molt més permissiva i pròxima a la realitat que havíem viscut abans del mes de març) sinó perquè fins a la fase 3 no s’autoritzaran els desplaçaments entre regions sanitàries i, per tant, ni la gent del Pla de Lleida ni la de Girona ni la de Barcelona o Tarragona podrà arribar-se fins a Andorra. El mateix passarà dins la mateixa Catalunya, on els desplaçaments encara estan limitats només a qüestions de treball, sanitàries o de força major. Ara bé. S’atansa l’estiu i si es compleix la teoria (encara no provada) que el coronavirus no tolera bé la calor la cosa pot començar a remetre d’ara endavant. Més que res perquè al començament de la pandèmia s’havia dit que la Covid-19 es trobava com el peix a l’aigua entre els 5 i els 11º i a les terres de Ponent fot un sol que escalda les pedres en plena canícula. És a dir, que des de Lleida estant li posarem les coses complicades al coronavirus de Wuhan.

A l’espera del que passa, doncs, des de la capital de Ponent continuarem esperant que les autoritats sanitàries ens autoritzin a passar de fase i poder reactivar una vida (no només l’econòmica) que ara es guia per horaris, aforaments limitats i restriccions de circulació. Caldrà esperar doncs que la situació sanitària vagi millorant a poc a poc del repunt que ens van anunciar, gairebé per sorpresa, la setmana passada i la cosa es vagi posant al seu lloc. De fet, si hem passat ja gairebé tres mesos en aquestes circumstàncies no vindrà d’un mes més per poder començar a fer vida «normal». I això vol dir, entre moltes altres coses, recuperar una llibertat de circulació que ara ens ha estat vetada amb l’Estat d’Alarma i que molts anyoren. Pujar cap al Pirineu, d’una banda, o baixar cap a Cambrils o Salou per una altra, que durant l’estiu és la segona capital del Ponent, són coses que ja comencem a enyorar la gent de Lleida.

Per ara ens haurem de conformar en veure que països del nostre entorn més immediat, com Andorra, poden començar a fer vida normal i que l’Alt Pirineu i l’Aran, uns territoris intrínsecament vinculats des de sempre al Pla de Lleida, comencen a deixar enrere un malson que fins a la primera setmana de març no crèiem que arribaríem a viure i que ens ha agafat a tots amb els pixats al ventre. Cal esperar, doncs, que d’ara endavant, ens permetrem tornar a començar, com deia la cançó de Cole Porter, i prendrem consciència tots plegats que d’infal·libles no en tenim res. Més aviat al contrari. Si tenim clar això ja hi tindrem molt de guanyat.