Antoni Pol i Solé Arquitecte

Hi ha moments de desànim....

Així quan les coses no ens surten com deurien o com pensem que ens mereixem, o en els moments en què ens deixem agredir pel sentiment de soledat, o quan els dubtes i la desconfiança cap als altres ens capfica, o quan ens pressiona la separació d’éssers estimats pel trencament de relacions o la simple i senzilla mort que sembla capgirar-ho tot, o quan ens preocupa perdre la salut o ens imaginem situacions de dependència que ens fan por, o quan pensem i creiem que ja no ens queden forces o mitjans per continuar lluitant... cert.

Cert, però també, que som on som i fa un temps que hi som.

I les circumstàncies per elles mateixes o soles no generen el desànim o l’ànim.

Hi cal a més la nostra decidida participació.

Segons l’actitud que prenguem o reacció davant d’aquestes circumstàncies es produirà una cosa o una altra.

Igual que quan volem fer front a la possibilitat d’un contagi ens cal tenir preparada una vacuna, o un antídot o altrament una cura, arribat el cas.

I si bé no tenim consciència que ens hagin demanat el nostre consentiment per ser-hi, hi som i hi continuem sent, fins que hi deixarem de ser.

A ningú se l’ha deixat vivint indefinidament.

Qui o que sigui, o no sigui, que ens ha volgut ara i aquí, deu tenir, o no, les seves raons, que ens sobrepassen.

Per tant ens hi podem capficar i desanimar-nos pel desconeixement o altrament entusiasmar-nos davant la singularitat del fet que estiguem i continuem estant vius.

I de l’important d’estar-ne sent-ne conscients i aprofitar així l’avinentesa per a viure el temps present que la vida ens ofereix.

Tot sembla indicar que, realment, estem programats per a la vida.

I per a viure-la, com a segona part de la seva experiència conscient.

Certament també, hi ha moltes possibilitats de com viure-la.

Tant les capacitats com les limitacions que tenim, els aprenentatges i coneixements que som capaços d’incorporar, les experiències vitals, com les circumstàncies amb què ens trobem, com totes les que som capaços de modificar i generar de nou, ens ofereixen un ventall extraordinari de camins.

Viure és escollir i escollir és renunciar, com va dir algú amb encert.

Però són tantes les possibilitats que no hem de mirar les renúncies, sinó totes les tries que podem fer i que contínuament fem, gairebé de manera inconscient i estar-ne satisfets de poder-les fer, més enllà del seu resultat.

Fins i tot els errors ens condueixen i modelen.

La vida present és un trajecte en el qual ens desenvolupem a nivell individual i també col·lectiu, emmarcats en un cicle natural comú a tots els tipus de vida.

Néixer, créixer, reproduir-nos, madurar i morir.

Els moments extrems ens depassen completament.

No sabem d’on venim, ni sabem on anem.

Està clar que el primer moment, almenys conscientment, no depèn de nosaltres sinó dels nostres progenitors.

I que el moment central de reproduir-nos, no depèn de nosaltres sols sinó que ens cal una altra persona per a fer-lo possible.

Queda doncs clar que com a espècie som animals socials, perquè som dependents d’altres en els dos moments claus, el néixer i el reproduir-nos.

Per tant i d’aquest sol fet es desprèn la importància de la confiança com a element de supervivència i de la seva necessitat per a poder tirar endavant la nostra vida raonablement en bones condicions.

Quan ens assetgi el desànim ens cal desfer-nos ràpidament de les pors que ens assaltin amb l’eina més efectiva, la confiança.

Una confiança conscient, atenta i constant i no inconscient, cega o canviant.