Francesc Guillaumet Periodista

Potser ho deu fer que em miro la realitat amb un punt de classicisme que sempre he pensat que la gent que hi ha al capdavant de conselleries, ministeris i altres càrrecs d’aquestes característiques hauria de ser del ram. M’explico. El lideratge es pot assumir una persona que tingui aquesta capacitat, que normalment és innata i que té la virtut d’aconseguir la complicitat de les persones que té darrere. Però precisament per això (després en parlaré) el líder no té per què saber de tot, sinó ser capaç de ser resolutiu, saber prendre decisions encertades i envoltar-se dels millors col·laboradors per portar un país en la bona direcció. Ara bé. I la resta de gent del Govern? Pel que fa a mi sempre he pensat (i defensat) que haurien de ser especialistes en el camp que toquen.

Anem a veure uns quants exemples. A Catalunya sempre hi havia hagut la tradició, des dels governs de Jordi Pujol fins al tripartit passant pel primer Executiu d’Artur Mas, de posar un metge al capdavant de la Conselleria de Salut. En trobaríem diversos exemples, des dels exconsellers Xavier Pomés a Xavier Trias, també exalcalde de Barcelona, passant per Boi Ruiz, que es va fer famós per pilotar les retallades més grans que fins al moment s’havien vist en el camp de la sanitat. Quan se l’entrevistava, però, perquè jo ho vaig fer algun cop, sabia de què parlava. Es compartís o no el que deia, que això ja seria objecte d’un altre debat. El primer govern tripartit també va mantenir aquesta tradició i va situar Marina Geli, també metgessa, en una àrea especialment delicada com la de Salut. No va ser fins al primer govern netament independentista, el de Junts per Catalunya, quan es va trencar aquesta tradició. Aquella coalició nascuda de l’antiga Convergència i d’ERC, amb un gran número d’independents i professionals de prestigi va ser la primera a trencar aquesta norma no escrita de posar un metge, metgessa o d’algun professional de la infermeria al capdavant. Pel que fa a mi no ho vaig entendre mai i quan es va nomenar Conseller de Salut Antoni Comín, persona de gran vàlua d’altra banda, vaig preguntar a un alt dirigent republicà perquè havien optat per aquesta opció. Em va respondre que Oriol Junqueras volia que al capdavant de Salut hi hagués algú que no tingués cap relació amb el món de la salut per evitar suspicàcies i hipotètiques complicitats amb farmacèutiques, clíniques privades o grups de poder del camp de la salut que poguessin entelar, ni que fos al mínim, la seva actuació com a càrrec públic. Vaig entendre els seus arguments però no els vaig compartir en absolut perquè l’honorabilitat d’un càrrec i la seva actuació conforme a l’ètica no es mesura pel seu ofici sinó per la seva praxi política. És més. Sempre he pensat que en àmbits tan específics com el de la Salut, com també en el del Dret o el de l’Agricultura, hi hauria d’haver gent que sabés com es posa una injecció, com es fa un judici o com es cull la fruita cada estiu. I això cobra encara més força en una situació com l’actual. Ni el ministre Illa ni la consellera Vergés procedeixen del món sanitari. I sense treure cap mèrit a la seva feina, constant i continuada, són els metges Fernando Simón a Espanya o Joan Guix a Catalunya, els qui comuniquen amb més convenciment.

He parlat de Salut (a Andorra sí que se segueix aquesta tradició perquè el ministre Benazet és llicenciat en Medicina) però el mateix passa en el món de l’Agricultura. Almenys al país que hi ha a l’altre costat de la Farga de Moles i que aspira a ser un Estat algun dia. Fins ara la mateixa tradició que hi havia al món de la Salut també servia per a la de l’Agricultura. En els aoverns de la Generalitat hi havia una norma no escrita que deia que els consellers del ram tendien a ser de Lleida. Serveixi com a exemple, només, els casos de Francesc Xavier Marimon i el de Josep Grau. Ambdós eren homes de camp (pagesos de professió) que en un moment determinat van agafar les regnes d’Agricultura. Especialment complicada va ser l’etapa de Marimon al capdavant de la Conselleria. Grau, un dels polítics de Lleida que ha tingut més influència a Barcelona, ho va tenir una mica més bé, encara que tampoc fàcil. El tripartit va apostar per l’exalcalde de Lleida, Antoni Siurana, que no era pagès però que coneixia bé el món de l’agricultura, per Jordi William-Carnes i pel Joaquim Llena, que era metge. En aquest cas, però, sempre s’havia mantingut (a excepció dels primers governs des de la recuperació de la democràcia) aquest norma no escrita de consellers lleidatans. Seria el cas també del democristià Josep Maria Pelegrí o de l’exconvergent Francesc Xavier Ciuraneta. I direu? Per què de Lleida i no d’un altre lloc? Doncs perquè aquesta és la demarcació catalana on el pes de l’agroalimentació hi té més pes. Per tant, certa lògica la té. Una altra cosa és que per ser de Lleida no es pugui exercir en una altra àrea, que això ja seria un altre debat. El Govern de Carles Puigdemont també ho va mantenir i va situar Meritxell Serret, de família ramadera, al capdavant de la Conselleria. Només en el cas del Govern Torra s’ha trencat aquesta norma no escrita al situar l’exalcaldessa de Ripoll, Teresa Jordà, al capdavant de l’àrea. Més enllà de la seva vàlua, que en té, no deixa de ser curiós.

Pel que fa als presidents i caps de govern aquest coneixement previ ja no seria tan important. Més que res perquè són consellers (com el seu propi nom indica) i els ministres els qui els han de guiar en la seva acció política. Aquí ja cal parlar de líders. I en trobaríem molts. És el cas de Lech Walesa a Polònia, Václav Havel a l’antiga Txecoslovàquia o Lula da Silva a Brasil. Si tirem entre podríem citar Winston Churchil a Gran Bretanya o Kennedy als Estats Units. El tema dels presidents, però, donaria per un altre article. Ja hi haurà temps.