Què bé això dels premis de literatura. Sobretot quan les persones premiades són capaces d'emocionar-se, de sentir una alegria especial, com Ana Ma. Matute amb el seu Cervantes, tota il·lusió. Amb independència que sempre hi ha persones que no rebran mai premis i que tampoc cal que en rebin cap, el de castellà d'enguany té la qualitat de donar una nova visibilitat a una escriptora de sensibilitat especial, d'una fantasia i imaginació sensacionals, amb l'atractiu que estan arrelades en la vida quotidiana, en els sentiments creats en la infància, en els móns construïts amb materials com el pensament i les estimacions.

Entre els múltiples entrevistes que ha donat l'autora sobre la seva circumstància personal, gens fàcil, i els seus estímuls per escriure, un moment determinat va definir la seva infància de paper, essent lectora insistent, tot empassant la riquesa que desprenen els contes, novel·les, relats, història –se li atribueix saber de memòria La llegenda daurada de Santiago de la Voràgine, amb les seves vides de sants– ficcions i realitats.

Aquella etapa, tan essencial per a la vida de les persones, va modelar una particular manera de veure el món. Sense cap mena de falsa contenció, va declarar que s'havia aturat als vuit anys. No és tan infreqüent que les persones passin de la infància a la maduresa, o a la senectut directament, o que fins i tot tinguin la capacitat de mantenir permanentment un esperit d'infància. Que cadascú trobi el moment que creu veure acabar el seu creixement. En determinats cercles, preocupats avorridament per l'ortodòxia, una fórmula així es considera amb menyspreu, quan, al contrari, aporta un valor suplementari als processos de creixement. És una mica el problema de la narrativa poètica de Matute, considerada menor per la crítica durant molts anys, però irresistible per als editors, per al públic i per a un altre sector de crítics i estudiosos.

¿Cal recordar alguna obra? La producció de l'escriptora és extensa, amb un nivell alt de qualitat. El seu estil particular es va perfilar des del principi –el 1947 Los Abel descobreix la seva narració intensa–, amb novel·les curtes fins a l'aparició impactant d'Olvidado Rey Gudú el 1996, escrita en els 70, fou el gran retorn després d'anys de silenci. Més tard, el 2008, publica Paraíso inhabitado. Les dècades dels 50 als 70 i més recentment, produeixen contes per a adults i per a infants, carregats de simbolismes i que poden ser una bella introducció per a qui tingui curiositat i disposició, que en aquest país, on l'ús fa que es parlin, s'escoltin i es llegeixin tres o quatre llengües, accedir a les obres des del seu text original és un privilegi de veritat.

Historiadora

Per a més informació consulti l'edició en paper.