Síndrome de la cabanya
És el rebuig a mantenir relacions socials. La persona s’ha acostumat a una rutina determinada i no vol alterar la seva pau. Apareix després d’un aïllament forçós de llarga duració (més de 30 dies). La persona no és capaç de sortir de la seva casa o barri. És a dir, de la seva zona de confort. Té por a la por. A sofrir un atac de pànic i no tenir a prop un lloc on pugui ser atesa. La seva llar s’ha convertit en el seu castell. Quatre murs on res dolent pot passar. Això es deu al fet que l’ésser humà tenim la capacitat d’adaptar-nos a qualsevol circumstància. L’important és sobreviure. Encara que sigui en una habitació de vuit metres quadrats. Aquesta síndrome pot ser causada per diversos motius diferents, com poden ser l’ingrés a la presó, per treballar en zones aïllades de la població, per patir un segrest, per una pandèmia, etc.
Aquest article el centro en l’últim motiu. La pandèmia de la Covid-19. El coronavirus. La persona sofreix una por excessiva al contagi. Està basat en les seves creences, idees irracionals i sobretot en la subjectivitat de la situació. No es fixa en l’estadística. En quanta gent ha estat infectada, ni en quanta s’ha recuperat o ha mort. La seva por és tan exagerada que encara que el govern torni a donar permís per a sortir de casa, no ho farà. Qualsevol indicació que es doni per a estar a resguard del contagi li sembla poca i ineficient. Es manté informada per les xarxes socials. No contrasta la informació llegida o escoltada. Se la creu tal qual, sense qüestionar-se res. Té por de sortir de casa i busca informació que doni suport a la seva decisió. Per a així poder justificar-se. Els éssers humans no podem viure en la incoherència. Qualsevol conducta requereix una explicació. D’aquí la religió i la ciència. Formen part de les nostres creences i ens condicionen el pensament. Hi haurà qui pensi que el virus ha estat creat per déu, per a donar-nos alguna lliçó i hi haurà qui pensi que ha estat creat per l’ésser humà. Per algun motiu econòmic. Segons les nostres creences, així actuem. Si jo crec en els morts vivents, mai aniré a un cementiri de nit. Si crec en l’apocalipsi. La fi del món, creuré que és un senyal per a fabricar un bunque i amagar-me en ell. Si crec en Nostradamus, pensaré que aquest home és un geni i tot l’encerta. Qualsevol desgràcia que pugui passar, ell ja ho havia anunciat.
Igualment, la pregunta que ens fem tots és què pot passar si em contagio. Em moriré, emmalaltiré i passats uns dies tornaré a estar sa o no passarà res? Simplement em contagiaré però no sofriré cap efecte advers? Perquè segons quin creguem tindrem por de sortir de casa o no. Però, el veritable problema d’aquesta síndrome és que pot portar a l’agorafòbia o a adquirir algun TOC. Trastorn Obsessiu Compulsiu. Concretament dos. El de neteja i el de comprovació. En el primer, la persona es renta les mans constantment i dedica moltes hores del dia a la neteja de la seva llar. En el segon, mai està convençuda de la neteja o desinfecció total de la seva casa o del lloc de treball o del mitjà de transport. Això pot fer que no torni a agafar el transport públic o a compartir el seu vehicle personal amb ningú més. Per por que els altres estiguin infectats. Fins i tot, fent la compra, no agafarà cap producte si ha vist que algú l’ha tocat anteriorment. Això es converteix en una odissea. Trigarà hores a fer una compra que abans només li portava uns minuts. Tampoc se sent segura en les aglomeracions. Té por de ser contagiada. La suma d’aquests actes li generen estrès i com no té eines mentals per a afrontar la situació, decideix no sortir de casa. Acaba d’adquirir l’agorafòbia. Por de sortir de casa. No anirà a la feina, ni quedarà amb els amics. Tampoc acceptarà visites a casa. S’aïlla del seu entorn. Per sort, per a la majoria d’entre nosaltres no és el cas. Tenim aquestes eines i podem enfrontar-nos a l’ansietat. Sortim de casa encara que ens causi cert malestar però, la persona que sofreix aquesta síndrome es veu impossibilitada. Té maldecaps, marejos, li falta l’aire i fins i tot pot arribar a perdre el coneixement. Aquí és on entren en joc les idees irracionals. Fer el ridícul, passar vergonya, el què diran de mi, etc.
Dit tot això t’informo que si ets una d’aquestes persones, no et preocupis perquè té solució. Amb ajuda psicològica se supera per complet. Els psicòlegs tenim les eines necessàries per ajudar-te. Et fem entendre que els teus temors són infundats en el no-res i consegüentment, no són perillosos per a la teva integritat física. La teràpia més efectiva és la TREC. Teràpia racional emotiva conductual. Concretament l’exposició amb prevenció de resposta. És a dir, fem que t’enfrontis a les teves pors. Sense la possibilitat de fugir. Es fa de manera gradual. Fins que arriba un punt que no sents molèsties fisiològiques. Es tracta d’adquirir noves associacions. Deixar de relacionar tocar alguna cosa, amb infectar-se. Fem que la teva manera de pensar sigui coherent amb les teves conductes. Perquè ho entenguis. Si t’has rentat les mans amb qualsevol producte desinfectant significa, que no hi ha perill de contagi per tocar superfícies exposades a l’exterior. Si has desinfectat la teva casa, significa que és un lloc segur durant més de 24 hores i així amb tot. D’aquesta forma guanyes seguretat en tu mateix i això condueix a confiar en els altres o almenys, a no témer-los. La part més important és entendre que la societat no està en contra teva. Llavors, si la majoria de persones sortim de casa i tornem intactes, per què tu has de ser diferent? En què et bases per ser-ho? Raona aquesta pregunta i veuràs que tens unes idees basades en el catastrofisme i no, en la coherència de les situacions.