Francesc Guillaumet Periodista

La pandèmia que ens ocupa i que ha canviat la nostra manera de fer de dalt a baix també ens ha obert la porta a altres realitats que, si molt no canvia la cosa d’ara endavant, hauran arribat per quedar-se. De fet, una de les experiències que qui més qui menys ha provat aquests dies (no en tots els sectors, és clar) és la del teletreball. Al començament de la pandèmia es va aconsellar que tothom qui pogués intentés treballar des de casa per evitar la transmissió del virus, que en aquell moment circulava a velocitat de creuer. Això és possible en professions liberals i en certs àmbits de l’administració però és evident que només representa una ínfima part del sector productiu. I només per posar un exemple ja em direu com pot teletreballar una perruqueria, el personal d’uns grans magatzems comercials o la plantilla d’una fàbrica de sabates, per posar només tres exemples.

Però tot i això el teletreball (insisteixo, en els àmbits que sigui possible) canviarà moltes maneres de fer i també d’encarar les jornades laborals. I encara diria més. Si això va endavant com tot indica caldrà una regulació ben acurada del que representa i de com s’ha d’encarar perquè implicarà també un canvi en les relacions laborals que caldrà tenir en compte a mesura que les empreses vagin apostant per aquest sistema. Ara bé. No només s’haurà de tenir en compte la regulació d’aquesta forma de treballar a distància sinó que també caldrà implementar els sistemes informàtics que permetin que es pugui millorar en eficiència. I és que durant aquests dies moltes empreses han hagut de recórrer a correcuita a aquesta fórmula però sense estar preparades per fer-ho, de manera que afrontar els canvis que permetin facilitar el treball des de casa implicarà un repte tecnològic que estarà a l’altura del que ja ens havia plantejat l’adaptació al món 2.0. i potser més i tot.

El teletreball, però no és l’única realitat que hem conegut a marxes forçades durant aquests dies difícil de confinament a tenallats per una pandèmia que ningú esperava que passés les fronteres de la Xina sinó que hi ha moltes altres reflexions que quedaran per a la història. En alguns casos el món telemàtic millora fins i tot les possibilitats del món real. I m’explico. Aquest cap de setmana se celebra el Dia Internacional dels Museus. Aprofitant l’avinentesa la Xarxa de Museus de Lleida i el Pirineu han preparat un programa d’activitats online que permetrà al públic conèixer diversos aspectes d’equipaments tan interessants com el Museu Morera de Lleida, que conserva la major part de la col·lecció de Leandre Cristòfol, o el Museu de Lleida, amb un patrimoni ingent que explica la història de Lleida i de la Franja (malgrat que alguns el vulguin escapçat) des de la prehistòria fins als nostres dies. Obro un parèntesi en aquest moment per explicar que amb els meus amics sempre programàvem una visita en aquestes dates a alguna de les múltiples activitats que feien els museus de Lleida. Ho feien a més a partir del vespre, amb el que anomenaven la Nit dels Museus. Enguany, per raons òbvies, no serà possible fer-ho però si mirem de trobar el costat positiu a tot plegat no està de més afirmar que a través de les activitats programades online per la Xarxa de Museus podrem treure el cap als equipaments que he citat abans i a molts d’altres de gran interès històric i cultural, com l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu o el Museu de la Noguera, per citar-ne només dos. A més, podrem fer una cosa que l’any passat era impossible fer, com donar un cop d’ull a la realitat museística andorrana a través del vídeo Una mirada als museus des de casa que ha elaborat el Ministeri de Cultura i Esports del Principat d’Andorra. Aquesta, i no altra és l’avantatja que ens dóna el món virtual i telemàtic a la que ara estem sotmesos a causa de la limitació de la pandèmia. I és que des de casa estant poden fer una mirada a la realitat museística de les terres de Ponent, del Pirineu i d’Andorra només fent un clic. Això, però, no substituirà mai la possibilitat de donar un tomb pels nostres museus de manera presencial i de poder copsar en primera persona tota l’oferta que ens presenten. Confiem doncs que aviat sigui possible fer-ho. Pel que fa al Pirineu, amb la fase 1 en marxa i la 2 a tocar (el Govern la vol pel 25 de maig si és que Madrid ho avala) potser ja serà possible fer-ho tot i que amb grups reduïts.

D’altra banda aquests dies hem vist com les festes de guardar, encara que no s’han pogut celebrar com toca, no queien en l’oblit. Tal vegada sigui Sant Jordi el cas més paradigmàtic de tot plegat, ja que tot i no poder sortir al carrer els balcons es van emplenar de referències a la festa (almenys a Lleida) mentre que la venda de roses online va ajudar a pal·liar els efectes de la pandèmia. El llibre ho va passar més malament tot i que és d’esperar que el 23 de juliol, que és quan es farà el Sant Jordi de forma oficial, pugui recuperar tot el que va perdre en una jornada que quedarà per a la història quan s’expliqui com van canviar les coses des de l’arribada del maleït coronavirus. Fet i fet, doncs, el que cal davant de tota aquesta situació és tenir molta resiliència, adaptar-se als canvis, tenir cintura i flexibilitat (també imaginació) i confiar que més d’hora que tard arribi la vacuna que ens pugui tornar a la realitat que havíem viscut des de fa segles abans de la primera setmana de març.