La normalitat enyorada
Diumenge al matí. Toca guàrdia. La pluja m’impedeix sortir a donar un tomb abans de posar-me a treballar. Diuen que és bo que plogui. Segur que sí. Però hom no pot deixar de pensar que ho podria fer de nit (ara que tampoc podem sortir de festa) i que el dia quedés lliure per passejar amb les franges horàries que s’han implementat perquè els nostres pobles i ciutats (els de Catalunya, és clar) no semblin el mercat de Calaf. Tot i que no puc sortir a estirar les cames surto al portal de casa. M’hi trobo el propietari d’un restaurant que va a endreçar el seu local. Em pregunta. Quan podrem obrir les terrasses? Dilluns que ve? Jo arronso l’espatlla i dic que qui sap, que això canvia cada dos per tres i que el que és segur és que ja res serà com abans. Més enllà d’això no m’atreveixo a vaticinar perquè si fer previsions és molt arriscat encara ho és més en aquestes circumstàncies.
El fet que relato és d’ahir. Ara toca passar el dia a dia. Cada dia guanyat a la pandèmia és una certa victòria que podem celebrar amb els de casa a l’hora de sopar. El més segur de tot plegat és que a Catalunya ens haurem d’acostumar a progressar en fases. Tal vegada és el més assenyat. Des de fa una setmana ja podem sortir a córrer (individualment) i a passejar en parella mentre que la gent de la tercera edat també té unes hores d’esgambi. És un encert. Perquè fa només dos o tres setmanes la previsió era que no poguessin sortir de casa fins a l’estiu, la qual cosa considero (i així ho vaig escriure en una editorial al meu diari) que era una barrabassada. Més que res perquè la gent gran també necessita (potser més que els joves) fer exercici i estirar les cames per evitar altres problemes de salut que podrien ser tant o més letals que el coronavirus.
A mig matí miro cap al Pirineu. De Balaguer estant, que és on visc, dirigeixo la mirada cap a la serra del Montroig, on hi ha els primers contraforts del Prepirineu. No en va durant la Segona República una de les revistes locals que s’encarregaven de prendre el pols a l’actualitat es titulava precisament així: Pla i muntanya. I és que des de l’antiga capital del Comtat d’Urgell les terres de Ponent que tant bé va definir Josep Vallverdú es comencen a enfilar progressivament cap al Montsec per deixar pas després a la serralada Pirinenca. Venint de Lleida cap a Balaguer, si algun dia en teniu l’oportunitat és com millor s’entén aquesta definició del pla i muntanya que la gent de l’esquerra il·lustrada de la Segona República van saber copsar per posar nom a la seva revista. Mirant cap a la muntanya, doncs, tinc certa enveja de la tènue tornada a la «nova normalitat» que ja poden començar a implementar la gent del Pirineu i l’Aran. A partir d’avui podran obrir les terrasses a la meitat del seu aforament, les botigues també podran aixecar persianes deixant entrar només un terç dels clients i els centres de culte podran fer el mateix (de fet, el Bisbat d’Urgell ja ha dit que d’entrada prioritzarà els pobles grans que comptin amb rector).
D’altra banda les biblioteques també podran obrir però només per fer servei de préstec (els llibres que tornin els lectors s’hauran de deixar uns dies en quarantena) mentre que els hotels també podran obrir. De fet podran tenir a disposició dels clients la totalitat de les seves habitacions i també podran fer de restaurant tot i que només per la gent que tinguin allotjada. Però mirant cap al Pirineu em torno a preguntar? Quina gent? Perquè amb les noves directrius s’ha superat la província (que provocava casos ben curiosos) però també fa que la gent del Pla de Lleida, que som d’una altra regió sanitària, no puguem anar al Pirineu ni a la inversa. Tampoc hi pot anar la gent de les regions sanitàries de la província de Barcelona (amb les que limiten el Solsonés i la Cerdanya) ni la d’Andorra (a no ser que sigui per treballar). Potser per això la setmana passada només un 5% dels hotelers de l’Alt Pirineu i l’Aran tenien previst obrir avui.
Tammateix el Pirineu entra ja en aquestes hores en una nova fase de la desescalada. I és lògic que així sigui perquè les dades de Salut demostren que hi ha hagut una gran millora pel que fa a contagis. Sense anar més lluny ni el Sant Hospital de la Seu, ni el de la Cerdanya ni el de Tremp ja no tenien cap pacient de coronavirus a finals d’aquesta setmana. La «nova normalitat», doncs, s’entrena en aquestes terres.
Per això dic que des de Lleida estant no es pot evitar sentir enveja sana pel que representa. Reunions de fins a deu persones, terrasses mig obertes i una certa sensació que torna la vida que vam deixar enrere la primera setmana de març quan algú es va adonar que el virus ja corria comunitàriament i no només en el cas que s’hagués viatjat a Xina o Itàlia. A l’acabar aquest article torno a mirar cap a la finestra per fixar la vista en la serra del Montroig. Ara pràcticament ja no es veu. Una tempesta de les de meitat de primavera el fa pràcticament invisible.
És el normal en aquesta època de l’any. Com ho és poder sortir al carrer a gaudir de la lluminositat del mes de maig. Tant de bo quan anem escalant fases poguem tornar a tocar, ni que sigui amb la punta dels dits, aquella sensació de normalitat. Ni que sigui el relat d’un dia que transcorre sense que passi res. Seria aquesta la màxima expressió d’una normalitat abans potser denostada i ara enyorada.