Thais Torra

Volent satiritzar la famosa frase feta heteropatriarcal «darrere de tot gran home hi ha una gran dona» vull parlar sobre alguns homes que van envoltar la vida de grans dones científiques.

Actualment, gràcies a l’auge del feminisme, tenim un major accés a informació sobre dones que han estat clau en el desenvolupament científic, malgrat que la majoria van ser amagades i no únicament per no reconèixer els seus mèrits científics, sinó en alguns casos, per atribuir-los a homes.

Fins fa ben poc, quan s’exigia un major reconeixement de les dones a la història, semblava que ens havíem de conformar amb el reconeixement mundial de Marie Curie. Amb l’excusa que si no se’n coneixia més, volia dir que no existien, ja que fins fa ben poc l’accés de les dones a l’educació científica estava molt restringida.

Doncs no és així, hi ha molts casos de dones que malgrat les dificultats socials, familiars i econòmiques van aconseguir estudiar i ser molt bones en la seva especialitat, fent grans descobriments. Però, per què coneixem més a unes que a altres? Per què coneixem més a Marie Curie?

Efectivament estic parlant d’una de les científiques més conegudes, que va guanyar per primer cop dos premis Nobel diferents, un per física i un altre per química. Com a científica, va descobrir el radi i el poloni, va investigar la radioactivitat, va crear les ambulàncies radiològiques, entre altres. Com a dona, va aconseguir trencar moltes barreres en un món acadèmic-científic masculí. Però, crec que una petita part de la responsabilitat del perquè la coneixem es deu al fet que es va envoltar d’alguns homes que també van trencar barreres, sense censurar-la ni amagar-la. Malgrat les dificultats familiars en què va créixer, el seu pare la va motivar a entrar en l’àmbit de la ciència, sense impedir-li estudiar ni obligant-la a casar-se. Temps després, quan es va casar mentre estudiava, no va renunciar a la investigació. 

El seu marit Pierre Curie, un important físic, va deixar els seus estudis de costat per apostar pel projecte que estudiava Marie. Estudis que va desenvolupar juntament amb Henri Becquerer, el seu director de doctorat, pel qual van guanyar el premi Nobel de física l’any 1903. En un principi, l’acadèmia sueca únicament volia concedir el premi a Henri i Pierre, però aquest últim, es va negar a acceptar-lo si no es reconeixia la feina de Marie, ja que ella formava part de la investigació tant com ells dos. Aquest fet va provocar conflictes interns dins el jurat de l’acadèmia del Nobel tot i que van acabar claudicant, concedint per primer cop el premi a una dona. Va ser un gran reconeixement però també va representar un gran pes. Va haver d’aguantar humiliacions personals i professionals durant tota la seva vida.

Si tot això no hagués ocorregut, desconec si coneixeríem a Marie Curie de la mateixa manera. Podria ser que sí, que fos coneguda per la seva gran tenacitat, amor al treball i gran intel·ligència, o bé, podria ser que només coneguéssim els seus avenços científics sense saber que ella hi estava al darrere. Com va ser el cas de Maria Winkelman, a la qual el seu marit es va atribuir el descobriment d’un cometa. O la història de Rosalin Franklin quan els seus col·legues de laboratori li van robar la imatge de l’estructura de l’ADN. O el cas de la Mileva Maric, matemàtica casada amb Einstein al qual va ajudar a realitzar la teoria de la relativitat però a qui no se li va reconèixer mai el seu mèrit de forma oficial. Com aquests molts altres exemples.

Són poques les dones que socialment van tenir accés a la ciència i a la recerca, i encara menys les que van tenir suport dels homes que les envoltaven. Moltes dones rellevants que estem coneixent últimament gràcies a l’auge d’investigacions sobre dones, van tenir una educació anormal per l’època i igualitària gràcies als seus pares que van decidir saltar-se l’ordre establert.
Aquesta petita reflexió personal, en cap cas ha volgut restar cap mèrit a les grans científiques de la història, sinó, reclamar que la lluita feminista no és solament una cosa de dones.